És un estiu relativament plujós

És un estiu relativament plujós, i dels que passa de pressa, quasi sense adonar-te'n. Si, veus passar els dies, veus com s'aixeca el sol i com se'n va, però és d'aquests estius que et passen per alt els vespres vermells, les orenetes enjogassades, el brunzit dels borinots xuclant esplendoroses flors, les bronzejades i brillants pells de les xicotes, el platejat del mar a darrera hora de la tarda, la absoluta calma de l'esquena repenjada en una cadira de plàstic blanc en un xiringuito amb un nom ridícul.

És un estiu relativament plujós, humit, com la humitat de la suor, és un estiu d'humitat al front i sequedat a la boca, és un estiu d'interminables passejos de curt recorregut i de cabòries de llarga durada. És un estiu on tot s'acaba i tot torna a començar, com un joc de taula amb un sol jugador, on només pots guanyar i només pots perdre, on els daus no tenen cap sentit, on es superposen les caselles de sortida i de final.

És un estiu relativament plujós, que passarà com tots els altres, i serà recordat com aquell estiu, si, aquell en el que ens vam fer un any més grans, com tots els altres, aquell que vam fer tan poquetes migdiades, aquell on les nits van desaparèixer molt de pressa i no vam anar de festa major, aquell en que plovia fins i tot a dins de casa, d'aquella casa tan estranya. D'aquella casa amnèsica, o de records aliens, o de plaers fugaços, o de futurs mal calculats.

És un estiu relativament plujós, que ha acabat abans de temps, malgrat que els meteoròlegs diran que no, diran que ha estat sobre la mitjana, i que el sol ha sortit tots els dies gairebé, i la lluna ha brillat a les nits com sempre, i que els estiuejants s'han enamorat com sempre, i que els turistes han viatjat un cinc per cent més, i que els banyistes s'han torrat i remullat com sempre, i que s'han begut quasi tota la cervesa.

És un estiu relativament plujós, però no de llamps i espetecs, ni de fresc aroma a terra mullada, ni de tamborinades passatgeres amb arcs de Sant Martí, ni de partides de cartes al porxo, ni de petons amb la roba mullada, sinó d'una pluja fina i constant, que et deixa refredat, melangiós, castigat. Una pluja, letàrgica, catàrtica, reveladora. Una pluja que baixa per les escales del metro, que puja amb tu a l'ascensor, que et cau dins el cafè amb llet.

És un estiu relativament plujós, i jo sense paraigua, l'he perdut o abandonat, és potser en mans d'algú altre. On és el meu paraigua, petit, potser amb algun forat, però paraigua a la fi, a casa ja no hi és. On és el meu paraigua, rodó, colorit, irregular, volàtil, protector, obert. Ha volat, me l'han pres quan no el mirava, quan no el duia sota el braç, quan el vaig tancar per veure el sol.

És un estiu relativament plujós, i jo sense paraigua.