Cercador
Aquell home
Un relat de: chimay- Compartir:
Aquell home s'asseia sempre a la barra, un dia darrera l'altre, excepte alguns dels últims dies de cada més, probablement per falta de liquidés. Solia ocupar el mateix lloc, prendre les mateixes begudes, i portar la mateixa roba. Amb la seva cara rodona, els seus ulls blaus tristos, la seva mirada perduda, el seu esguard rocós, la seva barba incipient, la seva estàtica figura.
Només retornava la mirada de l'infinit per demanar alguna cosa quan el seu vas s'havia buidat, o per fer algun comentari amb el seu baix to de veu i el seu lleuger tartamudeig. Llavors els seus ulls perdien aquell aire tant misteriós i inquietant, i li brillaven una miqueta, com una espelma aferrant-se a la vida quan la cera ja quasi s'ha fos en la seva totalitat. Alguna vegada fins i tot encadenava tres o quatre frases consecutives sense interrupcions i amb entonació alegre, seguides d’una xuclada al vas més aviat llarga.
Quan considerava que s'havia assedegat, o que ja no tenia res més a fer allí, baixava del tamboret, i amb una parsimònia constant i mil·limetrada independent de la quantitat de beguda que hagués consumit, pagava amb el seu moneder de pell girada, obria la porta i baixava el carrer amb petits passos, encenent una cigarreta que ja duia preparada abans de deixar el local.
La operació es repetia a l’inrevés abans d'entrar, se’l veia venir de lluny, amb la seva cigarreta, i poc a poc s'anava apropant. Al contrari que la majoria apagava la cigarreta i la llençava a la paperera, i al entrar moltes vegades ni se’l sentia, i quan t'adonaves ja era al tamboret, amb aquella actitud contemplativa. Esperava pacientment a que algú de la barra quedes lliure per servir-lo, i demanava quelcom amb la seva característica discreció.
Lentament, al llarg dels dies i les setmanes havia anat deixant bocins sobre la seva existència, les seves dèries, els seus anhels. Mai però vàrem treure l'aigua clara de tot plegat, parc com era en paraules i en dades personals concretes. Era com aquell tiet que viu a l’estranger i saps d’ell de pasqües a rams, només que ell era allà cada dia.
Va deixar d'aparèixer sense més, i el més sorprenent, és que l'home aquell, el més discret, el que menys es feia notar, del que menys sabíem, va deixar un forat important en aquell racó de món. Ara moltes vegades algú seu en aquest tamboret, i observem al nou inquilí amb recança, sobre tot quan és un d’aquells individus parladors i autocomplaents, amb ganes de fer-se veure, de qui has d’estar pendent mentre el tens davant, però t’oblides d’ell quan ha sortit per la porta.
Només retornava la mirada de l'infinit per demanar alguna cosa quan el seu vas s'havia buidat, o per fer algun comentari amb el seu baix to de veu i el seu lleuger tartamudeig. Llavors els seus ulls perdien aquell aire tant misteriós i inquietant, i li brillaven una miqueta, com una espelma aferrant-se a la vida quan la cera ja quasi s'ha fos en la seva totalitat. Alguna vegada fins i tot encadenava tres o quatre frases consecutives sense interrupcions i amb entonació alegre, seguides d’una xuclada al vas més aviat llarga.
Quan considerava que s'havia assedegat, o que ja no tenia res més a fer allí, baixava del tamboret, i amb una parsimònia constant i mil·limetrada independent de la quantitat de beguda que hagués consumit, pagava amb el seu moneder de pell girada, obria la porta i baixava el carrer amb petits passos, encenent una cigarreta que ja duia preparada abans de deixar el local.
La operació es repetia a l’inrevés abans d'entrar, se’l veia venir de lluny, amb la seva cigarreta, i poc a poc s'anava apropant. Al contrari que la majoria apagava la cigarreta i la llençava a la paperera, i al entrar moltes vegades ni se’l sentia, i quan t'adonaves ja era al tamboret, amb aquella actitud contemplativa. Esperava pacientment a que algú de la barra quedes lliure per servir-lo, i demanava quelcom amb la seva característica discreció.
Lentament, al llarg dels dies i les setmanes havia anat deixant bocins sobre la seva existència, les seves dèries, els seus anhels. Mai però vàrem treure l'aigua clara de tot plegat, parc com era en paraules i en dades personals concretes. Era com aquell tiet que viu a l’estranger i saps d’ell de pasqües a rams, només que ell era allà cada dia.
Va deixar d'aparèixer sense més, i el més sorprenent, és que l'home aquell, el més discret, el que menys es feia notar, del que menys sabíem, va deixar un forat important en aquell racó de món. Ara moltes vegades algú seu en aquest tamboret, i observem al nou inquilí amb recança, sobre tot quan és un d’aquells individus parladors i autocomplaents, amb ganes de fer-se veure, de qui has d’estar pendent mentre el tens davant, però t’oblides d’ell quan ha sortit per la porta.