Galtes mullades

era un dia de cada dia, una setmana qualsevol
de transit pesat, i carrers farcits de vienants
tu i jo, dues ànimes més entre la multitud
discutiem com sempre per raons poc precises

fins que ens vam haver d'aturar, de fer un "stop"
tu ploraves, ara una llàgima a la galta dreta
ara a l'esquerra, i la veu mig trencada
jo no sabia que més dir, ni tampoc calia

asseguts tots dos a les escales de la plaça
com dos adolescents a la sortida del "insti"
és que no funciona, deies, això ja es veu clar
i no sabrem mai les raons ni els perqués

malgrat que ara i amb la saviesa dels anys
penso que mai més com aquell dia de cada dia
m'he sentit més estimat per ningú, mai més
i aquelles galtes mullades, aquella mirada

aquella manera de perdre el que semblava etern
em fan pensar en l'efímer que es tot a la vida
i com deia el mestre francés, amor meu
és un goig mirar-te, un goig, i un patiment