ÉS TARD I VOL PLOURE

És tard i vol ploure, però no me n’aniria. M’hi trobo tan bé al teu costat que el temps s’esgota ja abans que transcorri. No vull comptar ni les hores ni els minuts, no vull que l’agulla del rellotge avanci tan ràpid. Però tampoc el puc aturar.

Quan arribes a casa i jo ja hi sóc, mai no et sento arribar, i de cop em giro i et veig... el cor em fa una sotragada. M’espantes perquè no t’esperava encara, però al mateix temps em provoques una rialla interna que traspassa l’ànima. Tens esta capacitat. Em sento nua perquè res se t’escapa, i analitzes com un processador cadascun dels meus gestos, mirades, postures i ganyotes. I preguntes i reclames aclariments i respostes, i em desarmes, perquè sempre et sents afamat de saber-ho tot de manera il•limitada.

Insaciable cercador de respostes, organitzador i meticulós. Hi poses el cervell, el cor i les entranyes en tot el que fas, i esperes que els altres es comportin igual. Però tu coneixes les meues mancances i tot i així, toleres les meues imperfeccions i en fas broma. I m’acceptes, i fins i tot arribaria a dir que m’estimes tant com jo t’estimo a tu.

Et mou la passió per tot i en tot, i em tens del tot embadalida mirant-te i admirant-te. Qui sap què? Potser al capdavall, és allò que tothom anomena amor.