Cercador
L'au Fènix
Un relat de: mpujol- Compartir:
L’AU FÈNIX
Seria un dia corrent? Això es preguntava la Berta mentre contemplava la sortida del sol per la finestra de la cuina i es prenia el primer cafè amb llet del dia. Feia tres mesos que havia deixat de fumar, però en aquell moment del dia de replegament en sí mateixa, sempre li venien ganes d’encendre una cigarreta. Es contenia pensant en els beneficis que havia notat ja la primera setmana, en deixar-ho. Pujava i baixava escales sense haver d’aturar-se, havia deixat de tenir aquella mucositat enganxosa a la gola i es permetia el luxe de fer incursions en el món de l’esport. Això clar, quan tenia temps, que era poc sovint.
La Berta era una dona molt ocupada, com gairebé totes les dones del món. Tenia quaranta-tres anys i dues criatures petites en edat de descobrir i donar feina. S’ho compaginava com podia dirigint la galeria d’art més important de la ciutat i fent asos i mànigues per conciliar la vida laboral amb la familiar. Clar que, la família la constituïa ella i les filles. L’exmarit havia decidit que ja havia fet de pare i espòs a temps complert durant prou temps, i que ara es prenia un temps sabàtic per “retrobar-se” amb ell... i amb algú més? Quan li va plantejar la decisió a la Berta, ella va experimentar una barreja de sentiments que anaven des de l’estupefacció, l’ira, la impotència i el desconcert. Què es pensava aquell mascle egoista i narcicista? Que es podia prémer un interruptor per apagar la faceta de pare, i desenvolupar-la només quan li vingués de gust? Que havia cremat una etapa? I com es fa això? Com es pot arribar a concloure esta sentència contundent amb dues filles petites? On són les responsabilitats?
Ella es va trobar, d’un dia per l’altre, sola per prendre decisions, per pujar les filles, per cobrir-los les necessitats bàsiques i per fer que no notessin l’absència del pare. I tot acompanyat de molt d’amor i a bona cara, no fos cas que les xiquetes patissin algun trauma de grans. Els inicis van ser duríssims, va haver de reorganitzar la seua vida i les seues rutines, els horaris i fins i tot el seu cervell. No és que l’Eloi s’impliqués gaire en l’educació de les filles quan vivien junts, però haver de fer-se’n càrrec ella sola sense l’ajut de ningú, va ser un repte estressant. Va contractar un estudiant que feia horari nocturn a la universitat, perquè recollís a ses filles a l’escola a migdia, els donés el dinar i les acompanyés altre cop al cole a les tres de la tarda. Les anava a buscar també a la sortida i passava les tardes amb elles fins que la Berta arribava a casa. Però això era del tot irregular, perquè quan hi havia una exposició es passava moltes hores a la galeria amb la sensació que deixava les filles “abandonades”. L’estudiant va resultar ser un noi ben eixerit, que estimulava les filles de la Berta amb jocs mentre feien deures. Les xiquetes, bé perquè ell era home o perquè era molt tendre amb elles, van veure en Joan la figura paterna que suposadament els mancava.
Feia dos anys des de que l’Eloi havia decidit emprendre el vol per compte propi. La Berta estava resituant-se en la vida. Havia hagut de fer molts canvis interns i externs, havia fet renúncies personals i professionals, i hi havia dies en què se sentia sola. Només les abraçades de ses filles i veure-les alegres, contribuïen a que la Berta tirés endavant sense més ajudes que la que ja pagava. Joan havia sigut una fantàstica descoberta, s’havia afegit gairebé al concepte de família i havia aconseguit que les xiquetes no notessin que son pare no era present a les seues vides.
De cop, un dia la Berta es va quedar plantada davant de l’espill i va comprovar que el temps passava. Els anys anaven marcant l’expressió de la cara i el cos. I també de cop, es va adonar que potser ja era l’hora d’alçar el cap per mirar més enllà de la feina i la família. I ho va fer, i va comprovar que més enllà del seu entorn immediat, hi havia vida. I va coincidir la troballa del món exterior, amb el dia en què les filles marxaven una setmana d’acampada amb l’escola. Lluny de dedicar-se més hores a la feina, va decidir que es dedicaria una setmana per a ella sola. Bé que se l’havia guanyada! Les hores de teràpia amb la psicòloga havien donat el seu fruit, i ella havia pogut alliberar-se del sentiment de culpa que tant pesa a les dones. Culpables per pensar que no atenen prou bé els fills, culpables per pensar que no atenen prou bé els marits, culpables per pensar que no atenen prou bé la llar, culpables per pensar que no es dediquen prou temps a millorar el seu aspecte, culpables per treballar fora de casa i culpables per ser dones. I què és la culpa al capdavall, sinó un pes religiós que ens va carregant l’esquena fins a caure doblegades? Havia arribat l’hora de deslliurar-se d’estes dèries socials i de gènere i de viure la vida com ella volgués.
El primer dia sense les filles, es va despertar carregada d’energia, com si el temps li hagués donat una treva per abocar-se a no fer res i a fer-ho tot. I després de beure’s el cafè amb llet, es va dutxar amb el volum de la música del seu mòbil a tota màquina i dedicà un bon ratet a hidratar-se i a refregar-se cremes per tots els racons del cos. Tenia la pell resseca; normalment als matins no tenia temps de res i prou feia de rentar-se la cara i posar-hi una mica de color per canviar l’aspecte. Avui però, s’hi entretenia i s’hi recreava. I li agradava. Anà cap a l’armari on feia dies que hi volia posar ordre, i passà uns minuts triant què es posaria. Finalment es va decidir per uns texans ajustats, una camisa clara i unes botes beix. No era gaire d’empolainar-se, prioritzava sentir-se còmoda i segura a haver de dur roba amb què no s’hi sentia bé. I sortí al carrer disposada a menjar-se el món.
Li venia de gust passejar, que el sol d’abril li toqués la pell i li escalfés el cos. Se sentia jove, malgrat tot. Va arribar fins a la platja, tenia ganes de respirar aire fresc, per veure si els pulmons renovaven el fum de tots els anys. Es descalçà, no hi ha textura més agradable que la de l’arena quan no crema, i va començar a caminar sense rumb, deixant-se guiar per les onades que arribaven a la vora. No se n’adonà que s’havia allunyat tant del punt de partida, i quan les roques barraven el pas, es va calçar i s’allunyà del mar. I així va passar bona part del matí, badant i caminant i contemplant tot allò que les presses diàries no li havien permès mai.
Li sonà el mòbil i va dubtar si agafar-lo o no...era un número desconegut. Finalment, i sospesant la idea que podia ser dels campaments de les filles, el va despenjar. Una veu masculina i familiar a l’altre costat del telèfon la va sorprendre. Era l’Eloi! Mentre intentava escoltar les paraules que li arribaven a l’auricular, el seu cap no parava de voltar-li sense control. I no només el cap, el món sencer va començar a girar sobre el seu eix.
- Berta? Ets aquí? – Que si era aquí? On havia de ser? Ella sempre hi havia estat, era ell qui havia desaparegut! Quina barra de preguntar-li si era allà!
- Eloi? Ets tu? – Pregunta òbvia, que responia més a una mena d’exclamació que no pas a la certesa que evidentment, era ell.
- On estàs? Necessito parlar en tu.
Vaja! Necessito parlar en tu. Així és com funcionava sempre l’Eloi: jo vull, jo necessito, jo, jo i jo i després jo. I si en sobra, per a la resta. Després de dos anys, necessitava parlar en ella! I ella, què és el que necessitava, ella? No se n’havia preocupat de les filles en dos anys i ara la necessitava. Va estar a punt de penjar-li el telèfon, però la curiositat va poder més que la dignitat.
-Suposo que et deu passar alguna cosa greu, perquè et posis en contacte en mi després de tant de temps...
- Sempre he pensat que ets mig bruixota, que em llegeixes el pensament. – I tu una ment brillant! Com si endevinar que li passava alguna cosa fos tan difícil!
- Home, no em diràs que cal ser molt hàbil per intuir que si em truques després de dos anys, és perquè et trobes en problemes...
- Has trobat una manera suau per descriure-ho. Berta, m’he quedat sense feina des de fa uns mesos. No hauria recorregut a tu si la cosa no fos preocupant. No puc pagar el lloguer d’on estic vivint. Em trobo en una situació límit!
Ve-t’ho aquí! I què pensa que faré ara, jo? Fer un rogle a ca meua per aixoplugar-lo? Quins nassos! No se’n podia avenir de la poca sensibilitat de l’Eloi. Amb quina mena de monstre havia estat casada? Clar que, després d’haver-la abandonat a ella i a les filles, no sabia perquè s’estranyava tant. Agafà aire profundament, i fent esforços perquè en el to de veu no es notés ni la ràbia ni l’odi que estava sintetitzant el seu cos vers ell, recollí prou força per etzibar-li:
-Mira Eloi, si penses que després de tot el que ens has fet, ho deixaré tot per obrir-te els braços i la casa, estàs ben equivocat! Si vas ser prou valent per prendre el teu camí sense gaires explicacions, argumentant que te n’havies cansat de natres, espero que tingues prou coratge com per sortir-te’n per tu mateix. Si tas filles algun dia poden arribar a perdonar-te, tot això que t’hauràs trobat. Però està molt clar que jo no ho faré. I ja que veig que ni preguntes per elles, te diré que són unes xiquetes molt felices i no te troben a faltar gens. Ni demanen per tu, ni sé tan sols si se’n recorden. I ara, fes-me un favor: esborra el meu número de mòbil dels teus contactes, i no em truquis si no és que vols alguna cosa de tas filles.
La Berta va penjar el telèfon, el va llançar dins la bossa i va agafar una glopada d’aire fresc. Definitivament, avui no seria un dia corrent. Seria el dia de l’alliberació. De cop es va notar que caminava més lleugera, disposada a menjar-se el món, abans que el món se la intentés menjar a ella.
Seria un dia corrent? Això es preguntava la Berta mentre contemplava la sortida del sol per la finestra de la cuina i es prenia el primer cafè amb llet del dia. Feia tres mesos que havia deixat de fumar, però en aquell moment del dia de replegament en sí mateixa, sempre li venien ganes d’encendre una cigarreta. Es contenia pensant en els beneficis que havia notat ja la primera setmana, en deixar-ho. Pujava i baixava escales sense haver d’aturar-se, havia deixat de tenir aquella mucositat enganxosa a la gola i es permetia el luxe de fer incursions en el món de l’esport. Això clar, quan tenia temps, que era poc sovint.
La Berta era una dona molt ocupada, com gairebé totes les dones del món. Tenia quaranta-tres anys i dues criatures petites en edat de descobrir i donar feina. S’ho compaginava com podia dirigint la galeria d’art més important de la ciutat i fent asos i mànigues per conciliar la vida laboral amb la familiar. Clar que, la família la constituïa ella i les filles. L’exmarit havia decidit que ja havia fet de pare i espòs a temps complert durant prou temps, i que ara es prenia un temps sabàtic per “retrobar-se” amb ell... i amb algú més? Quan li va plantejar la decisió a la Berta, ella va experimentar una barreja de sentiments que anaven des de l’estupefacció, l’ira, la impotència i el desconcert. Què es pensava aquell mascle egoista i narcicista? Que es podia prémer un interruptor per apagar la faceta de pare, i desenvolupar-la només quan li vingués de gust? Que havia cremat una etapa? I com es fa això? Com es pot arribar a concloure esta sentència contundent amb dues filles petites? On són les responsabilitats?
Ella es va trobar, d’un dia per l’altre, sola per prendre decisions, per pujar les filles, per cobrir-los les necessitats bàsiques i per fer que no notessin l’absència del pare. I tot acompanyat de molt d’amor i a bona cara, no fos cas que les xiquetes patissin algun trauma de grans. Els inicis van ser duríssims, va haver de reorganitzar la seua vida i les seues rutines, els horaris i fins i tot el seu cervell. No és que l’Eloi s’impliqués gaire en l’educació de les filles quan vivien junts, però haver de fer-se’n càrrec ella sola sense l’ajut de ningú, va ser un repte estressant. Va contractar un estudiant que feia horari nocturn a la universitat, perquè recollís a ses filles a l’escola a migdia, els donés el dinar i les acompanyés altre cop al cole a les tres de la tarda. Les anava a buscar també a la sortida i passava les tardes amb elles fins que la Berta arribava a casa. Però això era del tot irregular, perquè quan hi havia una exposició es passava moltes hores a la galeria amb la sensació que deixava les filles “abandonades”. L’estudiant va resultar ser un noi ben eixerit, que estimulava les filles de la Berta amb jocs mentre feien deures. Les xiquetes, bé perquè ell era home o perquè era molt tendre amb elles, van veure en Joan la figura paterna que suposadament els mancava.
Feia dos anys des de que l’Eloi havia decidit emprendre el vol per compte propi. La Berta estava resituant-se en la vida. Havia hagut de fer molts canvis interns i externs, havia fet renúncies personals i professionals, i hi havia dies en què se sentia sola. Només les abraçades de ses filles i veure-les alegres, contribuïen a que la Berta tirés endavant sense més ajudes que la que ja pagava. Joan havia sigut una fantàstica descoberta, s’havia afegit gairebé al concepte de família i havia aconseguit que les xiquetes no notessin que son pare no era present a les seues vides.
De cop, un dia la Berta es va quedar plantada davant de l’espill i va comprovar que el temps passava. Els anys anaven marcant l’expressió de la cara i el cos. I també de cop, es va adonar que potser ja era l’hora d’alçar el cap per mirar més enllà de la feina i la família. I ho va fer, i va comprovar que més enllà del seu entorn immediat, hi havia vida. I va coincidir la troballa del món exterior, amb el dia en què les filles marxaven una setmana d’acampada amb l’escola. Lluny de dedicar-se més hores a la feina, va decidir que es dedicaria una setmana per a ella sola. Bé que se l’havia guanyada! Les hores de teràpia amb la psicòloga havien donat el seu fruit, i ella havia pogut alliberar-se del sentiment de culpa que tant pesa a les dones. Culpables per pensar que no atenen prou bé els fills, culpables per pensar que no atenen prou bé els marits, culpables per pensar que no atenen prou bé la llar, culpables per pensar que no es dediquen prou temps a millorar el seu aspecte, culpables per treballar fora de casa i culpables per ser dones. I què és la culpa al capdavall, sinó un pes religiós que ens va carregant l’esquena fins a caure doblegades? Havia arribat l’hora de deslliurar-se d’estes dèries socials i de gènere i de viure la vida com ella volgués.
El primer dia sense les filles, es va despertar carregada d’energia, com si el temps li hagués donat una treva per abocar-se a no fer res i a fer-ho tot. I després de beure’s el cafè amb llet, es va dutxar amb el volum de la música del seu mòbil a tota màquina i dedicà un bon ratet a hidratar-se i a refregar-se cremes per tots els racons del cos. Tenia la pell resseca; normalment als matins no tenia temps de res i prou feia de rentar-se la cara i posar-hi una mica de color per canviar l’aspecte. Avui però, s’hi entretenia i s’hi recreava. I li agradava. Anà cap a l’armari on feia dies que hi volia posar ordre, i passà uns minuts triant què es posaria. Finalment es va decidir per uns texans ajustats, una camisa clara i unes botes beix. No era gaire d’empolainar-se, prioritzava sentir-se còmoda i segura a haver de dur roba amb què no s’hi sentia bé. I sortí al carrer disposada a menjar-se el món.
Li venia de gust passejar, que el sol d’abril li toqués la pell i li escalfés el cos. Se sentia jove, malgrat tot. Va arribar fins a la platja, tenia ganes de respirar aire fresc, per veure si els pulmons renovaven el fum de tots els anys. Es descalçà, no hi ha textura més agradable que la de l’arena quan no crema, i va començar a caminar sense rumb, deixant-se guiar per les onades que arribaven a la vora. No se n’adonà que s’havia allunyat tant del punt de partida, i quan les roques barraven el pas, es va calçar i s’allunyà del mar. I així va passar bona part del matí, badant i caminant i contemplant tot allò que les presses diàries no li havien permès mai.
Li sonà el mòbil i va dubtar si agafar-lo o no...era un número desconegut. Finalment, i sospesant la idea que podia ser dels campaments de les filles, el va despenjar. Una veu masculina i familiar a l’altre costat del telèfon la va sorprendre. Era l’Eloi! Mentre intentava escoltar les paraules que li arribaven a l’auricular, el seu cap no parava de voltar-li sense control. I no només el cap, el món sencer va començar a girar sobre el seu eix.
- Berta? Ets aquí? – Que si era aquí? On havia de ser? Ella sempre hi havia estat, era ell qui havia desaparegut! Quina barra de preguntar-li si era allà!
- Eloi? Ets tu? – Pregunta òbvia, que responia més a una mena d’exclamació que no pas a la certesa que evidentment, era ell.
- On estàs? Necessito parlar en tu.
Vaja! Necessito parlar en tu. Així és com funcionava sempre l’Eloi: jo vull, jo necessito, jo, jo i jo i després jo. I si en sobra, per a la resta. Després de dos anys, necessitava parlar en ella! I ella, què és el que necessitava, ella? No se n’havia preocupat de les filles en dos anys i ara la necessitava. Va estar a punt de penjar-li el telèfon, però la curiositat va poder més que la dignitat.
-Suposo que et deu passar alguna cosa greu, perquè et posis en contacte en mi després de tant de temps...
- Sempre he pensat que ets mig bruixota, que em llegeixes el pensament. – I tu una ment brillant! Com si endevinar que li passava alguna cosa fos tan difícil!
- Home, no em diràs que cal ser molt hàbil per intuir que si em truques després de dos anys, és perquè et trobes en problemes...
- Has trobat una manera suau per descriure-ho. Berta, m’he quedat sense feina des de fa uns mesos. No hauria recorregut a tu si la cosa no fos preocupant. No puc pagar el lloguer d’on estic vivint. Em trobo en una situació límit!
Ve-t’ho aquí! I què pensa que faré ara, jo? Fer un rogle a ca meua per aixoplugar-lo? Quins nassos! No se’n podia avenir de la poca sensibilitat de l’Eloi. Amb quina mena de monstre havia estat casada? Clar que, després d’haver-la abandonat a ella i a les filles, no sabia perquè s’estranyava tant. Agafà aire profundament, i fent esforços perquè en el to de veu no es notés ni la ràbia ni l’odi que estava sintetitzant el seu cos vers ell, recollí prou força per etzibar-li:
-Mira Eloi, si penses que després de tot el que ens has fet, ho deixaré tot per obrir-te els braços i la casa, estàs ben equivocat! Si vas ser prou valent per prendre el teu camí sense gaires explicacions, argumentant que te n’havies cansat de natres, espero que tingues prou coratge com per sortir-te’n per tu mateix. Si tas filles algun dia poden arribar a perdonar-te, tot això que t’hauràs trobat. Però està molt clar que jo no ho faré. I ja que veig que ni preguntes per elles, te diré que són unes xiquetes molt felices i no te troben a faltar gens. Ni demanen per tu, ni sé tan sols si se’n recorden. I ara, fes-me un favor: esborra el meu número de mòbil dels teus contactes, i no em truquis si no és que vols alguna cosa de tas filles.
La Berta va penjar el telèfon, el va llançar dins la bossa i va agafar una glopada d’aire fresc. Definitivament, avui no seria un dia corrent. Seria el dia de l’alliberació. De cop es va notar que caminava més lleugera, disposada a menjar-se el món, abans que el món se la intentés menjar a ella.