Entrevista

Un relat de: Lluís Pagès
Fart d’entrevistes de feina insulses i esgotadores, per a llocs de treball mal remunerats amb horaris inacabables, així que llegí el rètol de l’aparador quelcom s’encengué al seu cervell. Era el tret de sortida a una estona d’humor provocada per l’anunci: “Busquem gent per treballar entre 18 i 30 anys”. Exactament el que volia, una pila d’anys de cotització assegurats, ha ha ha! Com que ja no li venia d’una, de conversa irrellevant amb els de “Recursos Inhumans”, ni d’un resultat decebedor per aconseguir un treball decent, decidí passar una bona estona enfotent-se’n de la ment poc acurada que havia redactat el rètol capciós. Al cap i a la fi, sortiria per la porta tal i com havia entrat, amb les mans buides; això sí, amb el pap més buit encara, que ja havia barrinat com les gastaria amb el desgraciat que, coses del destí, se li posés a tiro.
- Arriba dos dies tard a l’oferta – li feu qui li havia obert la porta, un home que encaixava a la perfecció amb qui té tots els números de patir un episodi de crisi cardiovascular: rodanxó, de papada prominent i pell amb venes envermellides per una tensió arterial desbocada. – Sap què vol dir això?
- Doncs que estem a dimecres, ho dic bé? – respongué, foteta.
- És vostè mecànic? – curiosament, quasi no s’havia vist afectat per la gracieta del seu interlocutor. Això encengué encara més les neurones del candidat, disposat a xafar el seu rival dialèctic amb les impertinències més fines que s’hauria empescat mai.
- Oh, és l’aparença externa, però no en faci cas, en realitat sóc humà – i li fità als ulls, directe, per veure com reaccionava. Sorprès, s’adonà que amb prou feines parpellejava. Aquells que, després d’una bufetada, encara hi posen l’altra galta, l’enrabiaven d’allò més.
- Ofici del pare? – prosseguí impertèrrit.
- Astronauta – a veure com l’entomava, aquesta; vols caldo? Tres tasses!
- Què diu, ara! Deu ser apassionant! – per fi una reacció com s’esperava! Era el moment per treure’l, definitivament, de polleguera.
- Bé, no s’ho pensi pas. Això de treballar en una nau no cal prendre-s’ho literalment – però li durà ben poc la satisfacció que li provocava la seva resposta poca-solta, que l’home grassonet passà al següent tema sense fer-li cas, amb el cap cot mirant les seves notes.
- L’horari és de vuit del matí a sis de la tarda, amb una hora per dinar.
- Nou hores? Però això és il•legal! – potser si era ell qui s’inflamava, l’altre reaccionaria.
- Jo n’havia treballat catorze i poc que em queixava.
- Vostè no, però sort que algú ho va fer, no troba? – esmentar d’esquitllada els sindicats o les revoltes socials provocades per les pèssimes condicions laborals és una estratègia suïcida en qualsevol entrevista de feina, però aquesta no era ben bé una entrevista de feina ortodoxa, més aviat una manera d’esbafar-se.
- La seva feina consistirà en…
- No m’ho digui! Seré qui té la parada de fruita en una pel•lícula d’acció, quin desastre! Si sempre acaba tota saltant pel aires envestida pel cotxe de torn! – i ja començava a acabar els recursos histriònics amb l’objectiu de desesperar l’entrevistador. Llàstima que aquest, precisament aquest, era força dur de pelar, tot i que això l’estimulava d’allò més a derrotar-lo dialècticament i moral.
- Com pensa fer-se imprescindible a l’empresa? – li etzibà amb una flegma digna de l’anglès més aristocràtic.
- Seré l’únic que sabrà canviar el tòner de la impressora – un cop directe a la dignitat. Així que s’adonà que l’altre s’havia quedat mirant-lo amb una cara de peix bullit que enamorava, redoblà l’atac surrealista.
- Ah, i caldrà que pugui gaudir de tres dies de festa cada tres setmanes.
- I doncs?
- Em fan falta quan s’actualitza el sistema operatiu del meu ordinador – el cop de gràcia. Se sentí realitzat quan veié que l’altre s’aixecava i es dirigia cap a la porta: teló a una estona de boxa mental d’allò més alleugeridora. S’alçà i el seguí sense desviar la mirada del terra, com si hagués perdut alguna cosa.
- Què passa? Que li ha caigut res?
- No passi pena, he començat la recollida de signatures per fer-me l’amo de l’empresa, però per ara encara no n’he trobada cap – i, per un segon, ni gosà mirar-li a la cara, que amagava com podia un somriure burleta.
Quan estengué la mà per encaixar-la, l’homenet li digué rialler, contra tot pronòstic:
- La feina és seva.
Va quedar mut, desarmat, bocabadat, vençut (adjectius esgotats). Ni tenia forces per l’acte reflex de separar les mans quan feia massa estona que s’acomiadaven. El seu silenci li va fer perdre una iniciativa que potser no havia tingut mai.
- Comença demà mateix. Treballarà al departament de creatius. Necessitem gent com vostè, descarats, amb sentit de l’humor i que vegin més enllà de les coses. Ha picat l’ham de l’anunci, exactament el que preteníem, que fes riure primer i rumiar després. Prova superada, enhorabona!





Comentaris

  • Humor fí.[Ofensiu]
    Nil | 12-05-2018 | Valoració: 10

    Jo sempre quan he anat a una entrevista acostumo a ésser, de manera molt subtil, l'entrevistador i no pas l'entrevistat. Per més necessitat que he estat, si el lloc i la persona no m'escau, passiu-bé!. La veritat és que tostemps m'han agafat a la primera i de currículums no he enviat mai més de cinc en ma vida. I això que he treballat en vint llocs, potser, diferents. En una entrevista, l'entrevistadora, madrilenya, "marcando paso" tot ella muy castellanita. Vaig dir-li: en que vols que et parli, en castellà o en català. I ellà en digué: en castellano!, ademas aquí todo el mundo habla en castellano. I jo li vaig respondre-li: Ah! que són estranjeros?. La madrilenya va posar una cara com de " adiós muy buenas!. Al cap de quinze dies em trucava per concedir-me la feina. Però, jo vaig respondre-li molt educadament: moltes gràcies per haver pensat en mi, però no m'interessa...no me veo todo el santo dia el tractor cortacesped.
    El teu relat m'ha fet recordar aquest fet i és que a vegades quan un es manté fidel als seus principis i es quan la sort actua favorablement. Una entrevista amb un humor molt nostrat, fí i enginyós, com sempre. Salut, Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

157 Relats

191 Comentaris

157333 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.