ENTRE ELS BRAÇOS DE MORFEU

Sota l’ombra d’uns frondosos arbres, que ens protegeixen del sol i la calor de mitjans juliol, asseguts al voltant d’una taula de disseny casolà (unes simples portes velles suportades per uns senzills cavallets) ens acabem de cruspir un exquisit arròs amb llamàntol que ha estat una veritable “delicatessen.” És normal que desprès d’un àpat com aquest, on es menja i beu una mica més del compte, les converses no tinguin ni fluïdesa ni rigor intel•lectual. Es passa d’un tema a un altre entre enceses polèmiques, sense aprofundir-hi, però no deixa de ser un distès entreteniment. Al marge de tot plegat, l’estómac va fent el seu lent procés i aquest requereix la màxima atenció per pair tot el que, fora mesura, hi hem ficat. El cervell, amatent i col•laborador, adequa la seva activitat a les circumstàncies, es posa al ralentí i dona pas a la fase de somnolència, de camí cap el domini de Morfeu .

Just en aquest punt en el que em trobava, un company de taula, que no s’ha adonat que jo ja començava a pesar figues, em pregunta, —Tu creus que jo sóc una persona normal? Tot i que encara mig adormit, he estat capaç de pensar que el que no és normal és fer aquesta pregunta a l’hora de la sesta, desprès d’un bon tiberi. —I, ara, em vols dir a que ve això? Em respon, —Ja saps que sóc de tarannà pendular. Vull dir que el meu estat d’ànim oscil•la, com el pèndol d’un rellotge, entre la depressió i la eufòria, sense cap motiu aparent. I enmig d’un estat i l’altre hi ha el punt d’equilibri, on hi estic de passada, sense aturar-m’hi. Et faig la pregunta a tu perquè sé que ets una persona assenyada.— El meu cervell encara al ralentí i el pensament fluint lent i amb desgana, no eren els més adients per a fer cap raonament sobre la qüestió. Tot i l’estat de somnolència en el que em trobava, o potser precisament per això, li he respost amb una pregunta —Què és ser normal? No se si m’ha contestat o no, perquè no recordo res més. Sembla que he retornat a les profunditats del somni, a recollir-me entre els braços de Morfeu.

Quan m’he despertat, ell ja havia marxat i ningú m’ha sabut dir si quan se n’ha anat estava eufòric o deprimit. S’ha sentit una veu...Ves, normal, com sempre...