ENTELÈQUIA MASCULINA

La vaig conèixer en el fastuós acte social que, amb motiu del seu aniversari, li havien organitzat els seus pares. La presentació va ser efímera i no va anar més enllà d’un somriure, unes paraules protocol•làries de salutació, una mirada especulativa de dalt a baix, una encaixada de mans i prou. Però, malgrat això, vaig tenir la sensació que ens avindríem. I és estrany, perquè la seva aparença no la feia desitjable als meus ulls d’home que inicia el camí de la maduresa. L’elegant vestit llarg, negre, de textura sedosa i ben ajustat, la feia més alta del que era en realitat. El transgressor escot i tota l’esquena a l’aire insinuaven, -ensenyaven de fet-, un cos proporcionat, però que no desprenia cap atractiu físic especial. La meva percepció va ser que era una noia que es mostrava freda, distant, sexualment inapetent i amb la libido desactivada. Però, coses de la vida, des d’aleshores he tingut tenir diverses ocasions d’estar amb ella i he pogut compartir totes les vessants de la seva intimitat. Totes, sense excepció. I he comprovat que no responia, ni de bon tros, a l’imatge inicial que m’havia fet d’ella. Res de freda, res de distant, res d’inapetent sexual. Res de res. Ben al contrari ja que és sexualment voraç i la seva fogositat libidinosa és tan intensa i descontrolada que és impossible que un home de constitució homologada, pugui apaigavar-la.

Quan gaudíem de moments d’intimitat juganera, el seu cos i la seva ment es metamorfosaven en flames que ho cremaven tot i que convertien en brasa el metafòric tió encès. Era un volcà en erupció enmig d’un cicló que escampava la matèria ardent fins el plec més recondit de la nostra pell. Volia oposar-me a aquesta orgia dels instints que m’aclaparava i que excedia, de molt, la meva capacitat de mascle, diguem-ne normal, però ara, ja ni ho intento. Simplement em deixo anar, i només procuro seguir el seu ritme, aguantant el tipus de la millor manera possible, sense defallir i intentant estar a un nivell de vigor acceptable sense sortir-ne malparat. L’esforç esmerçat en aquest joc sexual em deixava baldat, però mentre durava, el plaer que sentia s’ho valia. Desprès ja era una altra cosa ben distinta, una situació d’esgotament físic, psíquic i emocional que em feia absolutament inservible. Ella no en tenia mai prou i no se pas d’on treia l’energia que gastava desmesuradament. La noia acabava tan fresca, como si hagués fet res, i jo extenuat amb les forces exhaurides. Una pelleringa, vaja. Sort que només és de tant en tant perquè si ho féssim amb més freqüència, el meu cos no ho resistiria. No és fàcil recuperar-se d’aquestes embranzides passionals tan salvatgement manifestades. Una mica d’intensitat està bé, una certa freqüència també, fins i tot algun excés és bo, però arribar a la temuda saturació... Mai!

Potser a la vida real n’hi han de noies com la del meu luxuriós, fantàstic i esgotador somni. Ho dubto... Seria, en tot cas, una “rara avis”. Una pura entelèquia masculina.