Els meus pensaments...

Els meus pensaments sempre viuen en present o, si més no, ho intenten.
De vegades faig ullades al passat, et recorde. Recorde que et vaig dir que t'estimava! Era cert? Crec que sí, però se m'ha passat tan ràpid que comence a dubtar! Obsessionada passava els dies per tu. Si em despertava amb un somriure era per tu, si anava a classe era per tu, si parlava era per tu, si respirava era per tu, si... tot era per tu! I ara? Per què somric, vaig a classe, parle, respire...?
Faig tot això per mi, no ens enganyem! Abans també, no puc dir que respirava per tu... Eres important, sí, però tant com la meua respiració? No...
El que és cert és que eres un alicient per estar contenta, alegra, feliç... Et mirava i tenia prou, t'escoltava i em descomponia, et parlava i tremolava... T'estimava? Sembla que sí, no?
Saps que t'estava esperant, ho sabies i pensaves que t'esperaria per sempre! Em vas demostrar el que realment senties per mi... Apreci. I esperava, esperava... No obtenia resultats i per això vaig decidir oblidar-me! Potser si havera esperat un poc més, si havera fet més força, si havera... En fí!
Moltíssimes vegades m'has comparat amb ta mare, amb algun amic teu... És satisfactori que penses això de mi! M'estàs comparant amb les persones més importants en la teua vida! Ta mare!!! Ta mare!!! Aquella persona que et coneix millor que ningú i que ho donaria TOT per tu... Realment penses que podria arribar al grau d'importància que té ta mare a la teua vida?
Dius que et conec bé, també ho pense. A més, sé que et conec molt més del que em coneixes tu a mi... Culpa meua! Mai m'he obert el suficient per demostrar-te com sóc, de fet, NINGÚ sap com sóc realment.

I com ja he dit, els meus pensaments sempre viuen en present. Per això sé que t'he oblidat. T'he oblidat com a únic xic capaç de fer-me disfrutar! Mai t'oblidaré com a amic. Si et vaig esperar era perquè m'importes. No puc deixar de preocupar-me per una persona de la nit al matí! Qui m'importa, m'importarà SEMPRE!
Quan et vaig dir que et volia per primera vegada no t'ho creïes... Després, assustat em vas donar llargues. Més tard, amb por de perdrem, vas fer com si m'estimares. I ara? M'aprècies. Sort que tot ha passat! Era una situació tan incòmoda que em llevava la son.
Sola no vull trobar-me, per això t'he oblidat. Esperant-te no solucionava res, només pensava en tu i cega perdia oportunitats de conéixer nova gent, nous amics i noves relacions... T'esperava, t'esperava... Quina llàstima que tu no t'adonares! O potser et vas adonar, i no em vas dir res... Qui sap?!

Encara que els meus pensaments sempre viuen en present no puc remeiar imaginar-me el futur.
Tinc por al futur. Sé que arribarà el dia en que et veuré amb una xica, fins i tot sé quin dia serà... Ploraré, perquè em conec. Sé que ho faré, i ningú més ho sabrà... Sols jo!
Perquè quan tu estàs amb mi sembla que sàpies més de mi que jo mateixa... Però aquell dia no estaràs, estaràs amb altra, i si no saps tu que vaig a plorar, qui ho sabrà? Ningú... Ja t'ho avance.
Serà un dia important, marcarà un abans i un després en la nostra relació! Tu ho saps i no li dónes massa importància, saps que estaràs bé, a gust, satisfet... Segur que penses que jo m'alegraré, és el que t'he fet creuré... Però realment m'estaré morint, podrint, envellint, torturant, plorant...
Sigues feliç, fes-ho per mi!

Els meus pensaments sempre viuen en present: T'estimava, m'importes, m‘importaràs... Ho sé!