Els fruits d'una espera

Tinc l’esperança de despertar prompte d’aquest malson. Sé que la percepció del temps es distorsiona al món oníric, però el martiri se’m fa etern. És mentida això de pessigar-se, ja m’imaginava que no es tractava més que d’una frase buida de contingut. Hi ha un passar els dies envoltat d’angoixa, una oficina, un cap que em tortura, una soledat de pou fosc. Se’m passa pel cap suïcidar-me com a eixida, però, tot i ser a un somni, no tinc el valor de fer-ho. He provat a cridar demanant ajuda, recorde haver llegit que, d’aquesta manera, és possible que parles a la realitat i provoques el regrés a la vigília. Ho he fet mentre caminava pel carrer, però sols he aconseguit accentuar el meu malestar i atraure les mirades perplexes dels vianants. Em resulta tot molt dur, m’enfonse en unes tenebres on les úniques llums són el dormir dins del malson i el petit bri d’esperança que no m’abandona. Al llit de l’habitació que somie, moc els braços i les cames quan em gite per si, així, poguera despertar-me. Però res no canvia. Continue adormit en aquesta llarga opressió insuportable

Tot és tan dilatat, que he arribat a oblidar la meua vida real. No em recorde fora d’aquesta monotonia depressiva i desesperant. Potser es tracta d’alguna mena d’amnèsia estranya, coses que ocorren als somnis. Siga com siga, sé que arribarà el moment en què despertaré. I obriré els ulls de veritat.