Els dies cauen i son efímers

El sol cau sobre la facultat
on la tarda mor.
Nosaltres cobrim el temps
amb el nostre diàleg
i fem veure que res acaba.
Repetim l’exercici dies i dies
que es deixen mastegar
per les nostres vides,
amb més o menys traça.
La Roser ens explica que, enllà,
els dies cauen i són efímers.
Nosaltres somriem
i notem el fibló de la veritat.
Tot és una llàgrima
que ja frega les pestanyes
del temps.

El sol cau sobre la tarda,
la llum agonitza en el crepuscle.
Tot son retalls de paper
que aguantem amb la xarxa
de la nostra mirada.
Qui ens salvarà
del sobreprès de les hores?
Quan cedeixin les mirades,
una pluja de papers
caurà com flocs
d’una nit nevada
a la llum d’un fanal.

El sol ja fa temps que ha caigut.
Els anys m’han anat
glaçant les mans.
Observo la neu il·luminada
per aquest fanal.
Crec poder llegir-hi, encara,
els vostres noms.
En alguna part de mi
el sol dibuixa una tarda.
Somric.
Els dies cauen i són efímers.
- L’infinit plor del temps.-