Ells

Ells em vigilen. Sona a lletania paranoica oi? Doncs si. Ells em vigilen. Son per tot arreu. Utilitzen tota mena d'espies per saber els meus moviments. A totes hores. En tot moment, a tot arreu. Les antenes parabòliques estan girades cap a casa meva, totes, totes. Ells no tenen límits, faran el que sigui per tal de destruir-me, prou be que ho se.
Xssst! Ara piquen a la porta. Miro per la finestra. Ah, és el fals carter. Amb les falses cartes, repletes de verins i bombes. No les obriré, aah no! No cauré en un truc tan vell.
Ja! Es pensen que soc dèbil, que estic acabat, però jo soc intel·ligent, sabeu, molt intel·ligent, per això em volen, si, si, em volen per a les seves investigacions. Volen fer experiments estranys amb mi, o fer-me investigar coses pitjors que la bomba atòmica...
Però jo soc més intel·ligent que ells, ho sabeu? I l'altre dia vaig poder sortir de casa sense que em veiessin, perquè soc més intel·ligent que ells. I avui és el dia, avui s'han reunit tots per parlar de mi, ja! Avui s'acabarà la tortura...

------------------------------------------------------------

El Punt Girona (10-05-05)
Ahir a la nit a la població de Mataconills es van produir uns fets dignes de relat de terror. Un home va interrompre una sessió plenària de l'Ajuntament del poble i va disparar contra disset persones amb una escopeta de gran calibre. Van caldre sis agents de seguretat per controlar la situació. L'individu, S. R. C.. de 60 anys, va morir en el tiroteig consegüent. Un total de quinze morts i tres ferits de gravetat tanquen el registre d'una jornada negra per aquest poble de 1.500 habitants del Baix Empordà.

Joan Reverter, enviat especial

------------------------------------------------------------

- Hola, soc en Joan Reverter, periodista del Punt- ho diu amb el somriure afable més adequat per la situació.
- En què puc ajudar-lo?- pregunta la dona del mostrador, més seca impossible. Sembla que no és un bon dia a l'ajuntament de Mataconills. Massa Conills Morts.
- M'agradaria veure l'arxiu municipal, sisplau. És públic, oi?
Li indica que baixi unes escales i li dona la clau del soterrani. Tanta amabilitat l'escama, però decideix soterrar el seu instint insaciable de periodista. Al cap i a la fi, el sonat és mort i enterrat.
Un cop a dins, encén els llums i es disposa a donar-se un petit banquet de xafarderies sobre el poble. De sobte, es fixa en una porta la final de la sala. Dona a una habitació atapeïda d'arxius, cintes de vídeo i de cassette, informes de tota mena, fotografies. Totes duen el mateix rètol:
S. R. C. (30/4/04)
i escrit a bolígraf al costat de la data de naixement:
(10-05-05)
Encara no ha tingut temps d'analitzar aquest descobriment quan algú entra a la primera sala. Se sent com carreguen un arma.
Son Ells.