eLLa

Un relat de: AnNna

Cada dia fa el mateix. A la tarda, quan acaba l'escola, s'afanya a córrer cap a casa, tanca la porta amb un cop fort i esclata a plorar. La casa és buida, ningú se n'adona. Però els plors persisteixen. Plors. Sempre plors. Llàgrimes de ràbia, d'incomprensió, de pena envers la pròpia persona... Per què ningú li fa cas? Per què ningú l'entén? Per què cada segon que passa se sent pitjor? Per què la seva vida ha perdut tot el sentit de cop? Per què? Són algunes de les preguntes tants cops formulades però a les que mai ha trobat una resposta. La vida és tan diferent de quan era petita... abans era feliç. Ara no té ni tan sols algú per a poder donar una abraçada quan ho necessita. Voldria una explicació, però no existeix. No ho acaba d'entendre. La gent canvia, sí... però tant? Molts cops ha pensat que si desapareixés de cop, un dia o una nit, ningú se n'adonaria. El món continuaria seguint el seu curs, la gent tan atrafegada i enfeinada com sempre. "No canviaria res", pensa, "una persona menys per a alimentar en aquest món tan pobre i miserable". Potser afectaria la família. Però... amics? Quin era el significat d'aquesta paraula? És tan llunyana que ni ho recorda. Però ella és massa dèbil per a pensar en el suïcidi. Mai no en seria capaç. L'únic que pot fer és quedar-se a casa i plorar, que és l'única cosa que sap fer realment bé. Potser una opció covarda, mai ha dit que fos una noia valenta. Es queda a casa, estirada al llit o al terra, tancada a la seva habitació, i pensa. Pensa en aquell noi que un dia va estimar. Pensa en tota la tinta de bolígraf que va gastar inútilment omplint la seva agenda de frases com "t'estimu" o "que bonic és l'amor" quan en realitat de bonic no en té res. Creu que és com si li haguessin deixat tastar un caramel molt bo, però que abans d'haver tingut temps d'assaborir-lo li hagués caigut a terra. Té unes ganes enormes de tornar-lo a agafar, però ara és brut, fastigós, massa tard. L'amor és això. Ets feliç durant uns dies, i els anys següents vius angoixat recordant aquells primers temps, en què estaves tan bé i tot era tan bonic. Realment val la pena? En altres circumstàncies hauria dit que no, però ara pagaria el que fos per sentir-se estimada. S'abraça a un dels seus peluixos, potser plora una mica. Com tothom quan perd alguna cosa, li vénen a la ment tot de records d'aquell noi. Mai ha aconseguit treure's la seva veu del cap, tan forta, tan profunda, tan bonica. Els seus ulls tan blaus, la seva imatge tampoc ha fugit un sol segon de dins el seus pensaments. Però ja ha après que les coses passen i que no s'ha de mirar enrere mai. Que vulguem o no, tot s'acaba. I quan s'acaba, mai tornarà. I segueix pensant. Els seus pensaments reflexionen sobre la seva vida, el que fa ella, com viu. I explota de ràbia quan descobreix que és monòtona, pura rutina. Hores, dies, mesos, anys van passant sense avisar. Sense canvis, sempre igual. Què hi fa ella en aquest món? Per què ha vingut aquí? En setze anys de vida no recorda haver fet ni una cosa de què se senti orgullosa. Ella va fent, va tirant, va seguint la vida tal com li va venint, tria els camins més senzills, com un peix que és arrossegat riu avall per la corrent. I què ha aconseguit? Res, absolutament res. Convertir la seva pròpia vida en la vida d'un objecte, d'una màquina. I això no li agrada, però no pot canviar-ho. I per això plora.

(to be continued)

Comentaris

  • ITACA | 24-03-2005 | Valoració: 10

    Es facil de posar-se al paper d'ella , jo també he plorat , ho descrius tan be , es molt sencill però molt quotidia , m'ha agradat molt ple de sentiment , digali a ella si vols i si vol ,.... que llegeixi un poema que vai escriure aqui Somriu princesa , el vaig escriure per un cas semblant.

    Ánims , una forta abraçada

    ITACA

  • "tard o d'hora tot s'acaba,un dia o altre tot se'n va"[Ofensiu]
    Perestroika | 06-03-2005

    no sé pas per que però m'ha fet plorar...

  • de dos en dos[Ofensiu]
    Shu Hua | 10-02-2005 | Valoració: 8

    Més que un amic m'ha agradat força, és tendre i curt i fàcil de llegir. I deixa una porta a l'esperança. Però jo no crec que sempre t'hagis d'enrecordar d'ell. Quan coneixes un que t'agrada més o ue et fa més cas, a poc a poc vas oblidant l'altre.

    Aquest relat és similar a l'anterior, el mateix tema. Recordo els 16 anys com una època bastant fosca. És el preu que paguem per viure, per ser savis i per ser ... no sé, podria afegir, potser, per ser escriptors.

  • una altra opció[Ofensiu]
    Capdelin | 02-12-2004 | Valoració: 9

    lo fotut del suïcidi és que és irrepetible i no deixa a la persona una segona oportunitat...
    quan el món es fa petit, fosc i sembla que no hi caps en ell, que fas nosa... hi ha una altra opció: esperar!!! i de cop, canvia la situació, has conegut un nou amic i et fa renéixer i créixer i tornes a riure i el món es torna bonic i meravellós i sembla que la merda no fa tanta pudor... la la ra la la...
    AnNna... quan descrius una situació com la d´ELLA... la descrius a fons, com si l´haguessis viscut i el lector s´hi troba dins implicat en el relat i li recorda vivències passades... perquè tots estem fent el mateix camí... Felicitats... i diga-li a ELLA que no plori, que obri la finestreta de la seva presó i miri a l´horitzó... ell està a punt d´arribar!!!

  • sigues optimista![Ofensiu]
    Ilargi betea | 17-06-2004 | Valoració: 8

    Carai,noia, veig que és veritat que sempre veus el got mig buit... això no pot ser! Intenta ser feliç sempre, tant se val el que hagi passat, has de pensar que el que vindrà sempre serà millor!
    Apa, molta sort! Benvinguda a la nostra gran "familia"!

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    fenix92 | 13-06-2004 | Valoració: 10

    Hola anna. Aquesta historia es molt sentimental i realista! Tia, m'ha fet plorar. A veure si fas la segona part. T'he votat i he visitat la teva web. Una cosa: podries llegir un relat meu? Es que mai m'els llegeixen. Gracies wapa.

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: