eLLa

Cada dia fa el mateix. A la tarda, quan acaba l'escola, s'afanya a córrer cap a casa, tanca la porta amb un cop fort i esclata a plorar. La casa és buida, ningú se n'adona. Però els plors persisteixen. Plors. Sempre plors. Llàgrimes de ràbia, d'incomprensió, de pena envers la pròpia persona... Per què ningú li fa cas? Per què ningú l'entén? Per què cada segon que passa se sent pitjor? Per què la seva vida ha perdut tot el sentit de cop? Per què? Són algunes de les preguntes tants cops formulades però a les que mai ha trobat una resposta. La vida és tan diferent de quan era petita... abans era feliç. Ara no té ni tan sols algú per a poder donar una abraçada quan ho necessita. Voldria una explicació, però no existeix. No ho acaba d'entendre. La gent canvia, sí... però tant? Molts cops ha pensat que si desapareixés de cop, un dia o una nit, ningú se n'adonaria. El món continuaria seguint el seu curs, la gent tan atrafegada i enfeinada com sempre. "No canviaria res", pensa, "una persona menys per a alimentar en aquest món tan pobre i miserable". Potser afectaria la família. Però... amics? Quin era el significat d'aquesta paraula? És tan llunyana que ni ho recorda. Però ella és massa dèbil per a pensar en el suïcidi. Mai no en seria capaç. L'únic que pot fer és quedar-se a casa i plorar, que és l'única cosa que sap fer realment bé. Potser una opció covarda, mai ha dit que fos una noia valenta. Es queda a casa, estirada al llit o al terra, tancada a la seva habitació, i pensa. Pensa en aquell noi que un dia va estimar. Pensa en tota la tinta de bolígraf que va gastar inútilment omplint la seva agenda de frases com "t'estimu" o "que bonic és l'amor" quan en realitat de bonic no en té res. Creu que és com si li haguessin deixat tastar un caramel molt bo, però que abans d'haver tingut temps d'assaborir-lo li hagués caigut a terra. Té unes ganes enormes de tornar-lo a agafar, però ara és brut, fastigós, massa tard. L'amor és això. Ets feliç durant uns dies, i els anys següents vius angoixat recordant aquells primers temps, en què estaves tan bé i tot era tan bonic. Realment val la pena? En altres circumstàncies hauria dit que no, però ara pagaria el que fos per sentir-se estimada. S'abraça a un dels seus peluixos, potser plora una mica. Com tothom quan perd alguna cosa, li vénen a la ment tot de records d'aquell noi. Mai ha aconseguit treure's la seva veu del cap, tan forta, tan profunda, tan bonica. Els seus ulls tan blaus, la seva imatge tampoc ha fugit un sol segon de dins el seus pensaments. Però ja ha après que les coses passen i que no s'ha de mirar enrere mai. Que vulguem o no, tot s'acaba. I quan s'acaba, mai tornarà. I segueix pensant. Els seus pensaments reflexionen sobre la seva vida, el que fa ella, com viu. I explota de ràbia quan descobreix que és monòtona, pura rutina. Hores, dies, mesos, anys van passant sense avisar. Sense canvis, sempre igual. Què hi fa ella en aquest món? Per què ha vingut aquí? En setze anys de vida no recorda haver fet ni una cosa de què se senti orgullosa. Ella va fent, va tirant, va seguint la vida tal com li va venint, tria els camins més senzills, com un peix que és arrossegat riu avall per la corrent. I què ha aconseguit? Res, absolutament res. Convertir la seva pròpia vida en la vida d'un objecte, d'una màquina. I això no li agrada, però no pot canviar-ho. I per això plora.

(to be continued)