El Setè Emissari (capítol 3)

Els concursos de força, de punteria amb les destrals d'assalt, els cants, els balls, les rialles omplien els carrers. Es bevia, s'apostava, es feien combats de lluita sense armes, exhibicions. Els necessitats de lluir i ser admirats tenien la seva oportunitat demostrant les seves habilitats. També els que s'havien dedicat a potenciar extravagàncies diverses i els que s'engrescaven de maneres originals tenien la seva oportunitat. Les demostracions anaven des d'enfilar-se corda amunt només a força de braços o córrer sobre llargs pals tombats a 3 peus del terra, fins a les cançons a base de rots. Eren dos dies de gresca i de disbauxa. Un parell de jornades esgotadores en què només la diversió marcava els límits.
Això sí, el tercer dia, no n'havia cap de sencer. Rostres riallers convertits en llastimoses cares de faccions caigudes. Cosos forts i coratjosos transformats en sacs de flonjos músculs que just podien mantenir-se drets. Els carrers eren plens de gent tirada pel terra, només algunes ànimes deambulaven cercant un senderi extraviat. Cap activitat al moll, cap grup engrescat, cap comerç obert,... Una agradable brisa acaronava el descans ressacós.
El capità del Drac Vermell, previsor, havia apressat la tripulació per omplir la bodega amb tot el carregament de rom just el dia abans de començar la celebració. Amb la feina feta, es podrien dedicar de ple a la festa sense cap altra preocupació. La gresca s'allargà fins a altes hores de la matinada tant el primer com el segon dia. Jan Marc, com la majoria dels seus homes, estava rebentat. Prou dèbil per dubtar si les forces que li quedaven eren suficients per arribar fins al vaixell. Havia descartat la idea de buscar els seus homes, anar al moll, pujar al bot, remar fins al Drac Vermell, despertar a l'oficial perquè llancés l'escala de corda i fer l'esforç de pujar. Es quedaria a terra fins tenir el cos en condicions per governar el seu vaixell.
Al matí, el sol, mandrós, trigà en aparèixer. Li costà unes hores fer-se lloc entre els núvols però, quan es decidí, s'imposà amb autoritat. Els rajos de mig matí van fer obrir els ulls del capità pirata. S'incorporà com va poder. No sap ni el perquè ni el com havia fet cap als afores de la vila sota un preciós cedre. Tot quedava lluny. Mobilitzà les parts del cos de forma progressiva, començant per les més petites i, finalment, s'estirà tant com li era possible. Lentament, prengué consciència de qui era, d'on era i de per què estava sota l'únic cedre enmig d'un bosc de palmes. Es mirà les mans i, des d'allí, anà resseguint tot el cos: els braços, la camisa, l'armilla, el mocador, la melena, el barret, els pantalons, les botes... i l'espasa? No tenia l'espasa. Buscà al seu voltant. No hi era. Li havien pres l'espasa! No podia ser. Tornà a resseguir amb la mirada el seu entorn i res! No n’hi havia cap dubte, s'havia quedat sense el seu estimat alfange forjat per Jacob d'Artà, el ferrer de tall més reconegut en el món de la Germandat. Què feia un capità pirata sense espasa?
Va passar un parell d'hores voltant pel bosc refent-se i pensant. El seu cervell processava amb lentitud la informació, era difícil trobar una solució en aquelles circumstàncies. Podia denunciar el furt i buscar el miserable que s'havia apropiat del seu alfange. El robatori es castigava amb maroon'd. El lladre s'arriscava a ser abandonat a un illot perdut enmig de l'atlàntic amb una pistola i una sola bala. Però, confessar que s'havia deixat prendre quelcom tan valuós suposava carregar-se el prestigi que tan costa guanyar. No s'atrevia a presentar-se davant els seus col·legues, davant la seva tripulació, sense l'espasa. Pensà i pensà com actuar.
Finalment va trobar una sortida digna. Calia assumir la situació i actuar amb convicció per fer bona la decisió. Enfilà el camí cap al port com si res. Ningú no sabria que al capità del Drac Vermell li havien robat l'espasa. El respecte se'l mereixia pel que era i el que feia, no per si tenia o deixava de tenir un tros de metall.
Però aviat passà el que havia de passar. Just en arribar als peus dels murs del fort Charles, s'aturà per deixar passar un carro ple de barrils, un dels pocs que ha començat a treballar pensà, en travessar el carrer sense fixar-s'hi massa ensopegà amb en Robert; un pirata eixelebrat, cor-calent, conegut pels seus espectacles i per tenir el cos més musculós que mai havia vist. Precisament, per aquest motiu l'inclogué Jack Morgan a la seva tripulació. Va arribar a ser el seu segon, però el temperament poc moderat i les sortides de to van acabar la paciència del capità. La beguda, el desencís i les baralles havien omplert la seva vida des de llavors. Mai, però, s'havia atrevit a desafiar algú d'alta volada; tampoc havia reptat pirates amb gaire intel·ligència i, sobretot, mai ho havia fet a ningú amb la capacitat de sorprendre que tenia Jan Marc. Fins aquell dia, les seves havien estat “preses fàcils”, ideals per reforçar un orgull malferit.
Guaiteu!, un mariner que es perd tot un dia pel bosc —digué cridant—. D'on vens, capità de pocapenes? De collir flors? Fixeu-vos-hi, quin desastre de pirata!
És evident que encara em queda molt per arribar a ser un pirata tan excel·lent com tu —respongué Jan Marc en un intent poc eficaç de mostrar-se agradable i evitar una baralla.
Però el seu oponent no li ho posaria tan fàcil. Engrescat pels efectes de l'excés d’alcohol que encara duia al cos, Robert seguí increpant-lo.
Mai no em podria refiar d'un capità que no sap on va, que abandona el seu vaixell, els seus homes, que s'allunya sense justificació de la mar i que permet la presència de dones entre la tripulació.
No digues més bestieses —respongué ja una mica empipat.
Ets un pocapena, com tota la teva tripulació, un desastre de pirata. No sé com...
En aquell moment Jan Marc gairebé ja no el sentia, ni ganes que en tenia. Veient com s'estava complicant la situació, havia fet mitja volta per marxar. Però aquella reacció indignà encara més al borratxo en no veure recompensats tots els seus esforços. Amb passes poc destres corregué per evitar que se li escapés la presa. No estava disposat a permetre que el deixessin plantat. La ignorància és la pitjor ofensa que pot rebre un cor encès. L'agafà pel braç i el va fer girar de mala manera. Robert desenfundà la seva enorme, pesada i esmolada espasa per reptar-lo. En veure que la cridòria havia omplert el carrer de gent desitjosa d'un nou espectacle, el capità del Drac Vermell va entendre que no se'n podria escapar fàcilment. Havia de fer-hi front, però com? La situació era preocupant i la seva ment, aferrada a l'instint de supervivència, cercava en la memòria alguna lliçó de l'experiència que l'ajudés a sortir-se'n il·lès. El referent era Conrad, el company d'infància que guanyava totes les baralles gràcies a unes tècniques estranyes i antigues vingudes de l'orient que mai explicà qui li havia ensenyat. “Si el teu enemic és més fort no utilitzis la força”, confessà el dia que hagué de revelar alguns dels seus trucs a canvi d'un petó de l'Alícia, la noia de la colla.
Enfunda l'espasa —aconsellà Jan Marc—. Si lluitem, perdràs. No vols quedar malament davant de tota aquesta gent! Segur que els més agosarats se'n riuran, de tu... Deixem-ho així, i aquí no ha passat res.
Calla d'una vegada! I lluita com un home!
De debò, no vull que es duguin una mala impressió de tu. Acabem la festa en pau i que cadascú segueixi el seu camí.
Ningú no se'n riurà de mi perquè no penso perdre! Agafa la teva espasa, covard de merda!
Jan Marc s'adonà que els moviments poc precisos del seu oponent i l'escassa velocitat de reacció que li provocava la turca que encara duia jugaven al seu favor. I si allargava l'espera del que semblava inevitable, la malícia d'aquella mirada es transformaria en ira descontrolada, la impaciència en còlera i la demostració de valor en un atac a mort.
Mira! Simó el Gras és el primer que es burlarà de tu —l'amenaçà tot assenyalant darrere seu.
Quan Robert es girà per descobrir qui gosaria riure’s d'ell, Jan Marc, amb un àgil moviment, agafà amb força el seu adversari per l'esquena i amb la cama dreta li escombrà les seves a l'alçada dels genolls. Es tractava d'un moviment que havia practicat molt de petit, quan els jocs de lluita eren el pa de cada dia. Gràcies als trucs apresos del seu amic Conrad, la caiguda fou sonada. La contundència amb què picà l'esquena plana al terra va fer rebotar el cos d'en Robert. El capità del Drac Vermell li trepitjà sense miraments el braç armat. Tota la plaça rigué tant fort que el pirata humiliat no va saber com reaccionar a la derrota. Prou feina tenia per recuperar l'alè després de quedar-se sense aire per la patacada.
Jan Marc s'enretirà ràpidament per rebre l'ovació del respectable, traient-se el barret i fent una reverència. Tot i que la idea de remullar aquella victòria i atendre com calia les mostres de suport i admiració que rebia era temptadora, també semblava prou assenyat allunyar-se ràpidament de l'escena com mesura de seguretat. Ningú no sabia què podia passar quan aquell tros d'home mig borratxo tingués temps suficient per començar a pensar i força necessària per mobilitzar tota la seva musculatura.
La derrota i humiliació del pirata Robert fou explicada a totes les tavernes i vaixells pirates. La gesta ajudà a magnificar la fama i l’astúcia del capità Jan Marc. Però el que ell desconeixia era que una de les millors maneres de crear-se un enemic de per vida és ridiculitzar algú davant dels altres. Aquell orgull dolgut, aquell menyspreu magnificat pel nombrós públic que contemplà l'espectacle, de ben segur que no descansaria fins a trobar una venjança prou digna.