El Setè Emissari (capítol 2)

Port Reial, 30 anys després.

El vaixell fondejat es gronxava suaument sobre l'onatge. El dia just començava a clarejar al port més pirata del món conegut. Tot es desvetllava pintat en blaus. Només la serralada interior de l'illa es perfilava en vermells cada cop més esgrogueïts. Lentament la mar, la costa rocallosa, els edificis, la vegetació, les muntanyes, es vestien de colors.
El capità Jan Marc es llevà impetuós i així ho demostrà només obrir la porta de la seva cabina. Es presentà a coberta ben engalanat amb una vistosa casaca grana. S'arreglà la greixosa melena negra abans de coronar-la amb el barret de tres puntes. S'ensalivà l'índex de la mà dreta per pentinar-se la cella del mateix costat i el de l'esquerra per fer el mateix amb l'altra. Obrí lleugerament les cames per trobar la posició còmoda que el feia sentir bé. S'agradava, i no feia res per dissimular-ho. Llàstima, en aquell moment no hi havia ningú a qui exhibir-se.
Avui pot ser un dia meravellós! —cridà al món.
El primer en respondre fou l'Anzu.
Bon dia, bon dia —repetí la salutació amb prou claredat per tractar-se d'un preciós exemplar de guacamai blau.
Lleveu-vos d'una vegada, colla de mandrosos! Tenim tot el dia per endavant i l'hem d'aprofitar—seguí cridant el capità mentre es treia uns cacauets de la butxaca de la casaca per premiar la simpatia de la mascota.
Els seus homes començaren a poblar la coberta deixant anar molts badalls i descomunals pets que per sort només deixaven anar aire. Els crits de lament servien per alleugerir el pas del son a la feina. Semblava estrany que d'aquella simfonia del caos composada per crits, cops, badalls i pets en pogués sortir res de bo. Malgrat tot, i de forma sorprenent, no trigaren gaire en posar-se a la feina, cadascú tenia ben clar la tasca assignada.
Deixeu anar les veles! Ajusteu-les bé, hem de partir amb elegància —remarcà aquesta paraula per deixar ben clar com n’eren d'importants els detalls per ell—. Que tothom admiri el Drac Vermell i contempli com vola sobre la mar —digué mentre dedicava una mirada de complicitat al seu benvolgut timoner.
L'alt i corpulent Jeremies, a qui tots anomenaven Gerom, i el Panxut, sobrenom del cuiner, corregueren tant com els seus ventres els permetien fins al cabestrant. La gran corpulència de tots dos era suficient per garantir l'esforç necessari per llevar l'àncora. Era una tasca simple: només requeria molta força física. Just el que els caracteritzava. Obviant les particularitats de les cares (el primer la tenia allargada i ossuda, en canvi, la del segon era rodona amb galtes «pessigadores» que deien les tietes i amb una papada incipient), semblaven trets del mateix motlle; alts, robustos, corpulents i amb una lleugera gepa. El desfici pel menjar tampoc feia distincions entre ells. En canvi, la seva manera de fer era la nit i el dia: Gerom era valent i Panxut no gens (el seu cor de gallina l'instava a defugir qualsevol situació de risc); Gerom sempre estava disposat a ajudar, Panxut sempre estava cansat; Gerom patia perquè la seva gent estigués bé i Panxut no patia gaire ni perquè la seva gent mengés bé; Gerom, conscient de les seves limitacions, sempre estava disposat a escoltar i aprendre dels altres, Panxut desconfiava de tots i de tot; a Gerom li agradava treballar la fusta per fer-hi figures decoratives o estris d'ús quotidià i Panxut no tenia temps, sempre estava massa cansat per buscar noves ocupacions; a Gerom li agradava participar en les tasques de funcionament del vaixell, a Panxut li agradava... descansar. Els ajudava Epicur, un noi murri i rialler que al vaixell feia de fuster, tot i que era del que menys feia, el seu tarannà agradable i servicial el convertien en el comodí perfecte per qualsevol tasca. Val a dir que un dels més beneficiats d'aquesta generosa predisposició era, sense cap mena de dubte, l'home més mandrós de la tripulació, el cuiner.
Els tres germans Menéndez, rebatejats amb noms d'oceans —Atlàntic, Pacífic i Índic—, també reaccionaren amb promptitud, començaren a deslligar els caps per desplegar les veles. Poc a poc, els esquelètics pals del vaixell començaren a vestir-se amb grans teles apedaçades. El timoner, amb una cama més veloç que l'altra arribà fins al pont de comandament vestit, com sempre, amb aquella camisa que algun dia havia estat blanca, però que el pas dels anys i les vicissituds de la vida la feien cada cop més semblant a l'armilla marró que hi duia a sobre. Les escales li alentien el caminar i evidenciaven una coixesa que intentava dissimular. Nembé, que és com l'anomenava tota la tripulació, s’havia quedat coix en un abordatge: una bala perduda se li clavà al tou de la cama dreta. La ferida s’havia complicat fins a tal punt que el barber havia decidit amputar-l’hi.
L'oficial es plantà al pont de comandament preparat per donar ordres. Amb un parell de sons guturals afinà la veu per començar a escridassar la tripulació.
Feu via! A aquest pas no salparem ni d'aquí a una setmana. A la meva mare, als seixanta anys no li pesava tant el cul com a vosaltres!
La frase duia el seu segell. Gairebé tots els comentaris que utilitzava per esperonar els seus homes tenien com a protagonista la seva mare, menys quan la cosa ja era greu o volia ser graciós: llavors li tocava el torn a l’àvia. Potser parlava d'elles perquè no les havia arribat a conèixer. El satisfeia exercir l'autoritat que li havia estat assignada, sense qüestionar-se si la tripulació el respectava per admiració, pel lloc que ocupava o simplement per compassió.
La joventut dels tres germans Menéndez era ideal per tibar amb força els caps. Els ajudava Caterina. La dona pirata rematava la feina assegurant els nusos amb tanta rapidesa com mestratge. L'Índic, el petit dels germans, no treia els ulls de les natges de la dona pirata. Era tanta la fixació que en retirar el cubell enredat amb el cap que traginava ensopegà i anà a petar al terra. El cul del noi va patir les conseqüències de fixar-se en un altre. La caiguda fou sonada i l'oficial no deixà escapar l'oportunitat, “la meva àvia als noranta anys era més àgil que vosaltres!”. Acabà la frase amb un somriure, recolzat sobre la barana del pont de comandament. Un raig de sol volgué embellir l'escena fent brillar l'arracada daurada que duia penjant de l'orella esquerra. Poc després de complir els dinou anys ja havia fet mèrits per encarregar una anella d'or. Des de llavors la lluïa amb orgull. L'arracada li millorava la punteria, tal com sabia tot bon pirata, i, per damunt de tot, el feia sentir més segur, més valent, més dur.
Poc després d'haver salpat el sol ja il·luminava de ple Port Reial. Enrere quedaven riures, desenganys, diversió, abraçades i baralles. La festa descomunal que, com cada any, havia reunit els més il·lustres pirates i filibusters del Carib ja formava part del passat. Caldria esperar tot un any per tornar a celebrar el dia dels Germans de la Costa, sense cap mena de dubte, la data més esperada per la gentussa de l'ofici.