El setè emissari (capítol 1)

Entrega 1

Florència, 1 de juny de 1665

Acabava de travessar el Ponte Vecchio i caminava per la riba sud del riu Arno en direcció al palau Pitti. Passejava tranquil·lament, tot contemplant i gaudint de la bellesa que omplia cada racó de la capital de la Toscana, quan s'hagué d'apartar fins a arrambar-se a la paret per evitar ser atropellat. Un gran carruatge que devia dur vés a saber qui l'havia envestit. Segur que el xofer, en veure que es tractava d'un estranger i, a més a més, oriental, havia girat lleugerament les regnes, deixant prou manifesta la poca estima que sentia pels forasters. La resta de transeünts seguiren com si res, amb tanta naturalitat que el van fer dubtar. Potser l'envestida només havia existit en la seva imaginació. Mirà que no vingués cap més carruatge abans de desenganxar-se de la paret. S'espolsà la túnica com si arreglant-se pogués restaurar la integritat ferida i prosseguí el passeig.
Encara no s'havia refet de l'ensurt quan algú cridà el seu nom.
Abu Hayyan!
Quina il·lusió: tan lluny de casa i poder escoltar que et criden pel teu nom.
Qui ho demana? —preguntà en girar-se.
Comprovà que el fitava, amb una satisfacció arrogant, un home de mitjana edat, cabell negre i barba espessa, faccions dures marcades per una agressivitat de caràcter impossible de dissimular i la força que dóna la convicció d'actuar per una gran causa. Darrere seu, dotze homes més guardaven en distribució militar. Ben mirat, no semblava un bon senyal que el coneguessin pel seu nom.
Ens haureu d'acompanyar.
Sense cap mena de dubte, es tractava d'una ordre camuflada. La satisfacció inicial d'Abu Hayyan s'acabà convertint en preocupació. La dotzena d'homes va desfer la formació per encerclar el foraster. La tensió de l'ambient no deixava lloc a dubtes; es tractava d'un arrest o, encara pitjor, d'un segrest.
Qui sou? —demanà espantat.
Som el braç executor del Senyor.
Aquell escamot tenia el cul pelat de cercar sospitosos. Trobar l'home que buscaven no els costà gaire. Una persona negra amb turbant no passava gens desapercebuda pels carrers de Florència. Se l'endugueren, amb discreció, més enllà dels límits de la ciutat. Tot i anar-hi molt a contracor, Abu Hayyan no hi oposà resistència. Van fer un parell de quilòmetres per un camí que els allunyava pel que devia ser el nord o nord-oest de la ciutat abans de desviar-se. Un camí més estret, amb roderes ben marcades, s'enfilava i endinsava cap a una zona boscosa. En pocs minuts van arribar a una clariana de camps més aviat planers plens de gira-sols a punt d'esclatar, unes plantes esveltes i prou altes amb un cert atractiu pel punt d'exotisme que tenien aleshores. Allí, van tornar a desviar-se per agafar un sender que la malesa feia poc visible. Caminaren en filera, Abu Hayyan anava al mig del grup. L'angoixa que sentia van convertir el camí en llarg i dur. Finalment arribaren a una gran llosa de pedra calcària on la comitiva s'aturà. Sobre una impressionant pedra que naixia sota la malesa i moria en un petit penya-segat d'uns pocs metres d'alçada des d’on les vistes eren extraordinàries. Cap dels catorze homes va poder evitar contemplar, des d'aquell privilegiat balcó, la capital de la Toscana i els seus voltants. Es podia divisar el Duomo de Santa Maria del Fiore, el Palazzo Vecchio, l'església de Santa Croce, el riu Arno amb els seus ponts... El cap de l'escamot va fer unes indicacions amb els braços que provocaren la mobilització dels seus homes. Un parell van dur el pres fins un lloc precís mentre la resta, menys un, feia dues fileres, una a cada costat. El darrer dels homes li va lligar les mans amb un mocador de seda vermell, seguint el ritual establert. El pres ja s'havia fet a la idea que mai podria tornar a la seva terra natal ni podria veure els seus. Però provà de salvar la vida introduint el dubte i apel·lant les consciències dels desconeguts.
Esteu cometent un greu error. No he fet mal a ningú.
La segona afirmació segurament és certa, la primera no —respongué el cap de l'escamot.
Em podríeu explicar, doncs, què pot justificar l'atrocitat que sou a punt de cometre?
El motiu fonamental pel qual se us condemna no és el que heu fet sinó el que podríeu arribar a fer.
I tan monstruós és el que podria arribar a fer per merèixer morir?
Em sap greu, però ni estic autoritzat, ni em correspon a mi donar cap tipus d'explicació.
Digueu-me, com a mínim, qui és el vostre senyor!
Les nostres ordres vénen dictades per l'Altíssim.
La conversa s'havia acabat; no hi havia res més a dir, res més a fer.
L'obligaren a agenollar-se. Els ulls miraven sense veure-hi, les orelles no escoltaven, el cos deixà de sentir. Un monòleg intern refeia el camí de la vida, massa curt. Encara li quedava molt per fer, no seria possible. La satisfacció de tots els moments plaents, l'orgull d'arribar més lluny del que l'infant imaginà, la felicitat rebuda i donada... segur que Al·là també ho sabrà valorar. Un bonic paratge seria l'última imatge.
Els dos homes que l’havien fet agenollar es van retirar per deixar pas al botxí. Duia una corda més aviat prima d'uns quatre pams de llargària. Fermà els dos extrems a les mans amb els punys tancats i s'apropà al pres tant com va poder. “Per la pau al món i la glòria del regne de Déu” són les darreres paraules que Abu Hayyan va sentir abans de ser estrangulat.
En afluixar la corda, el cos es desplomà al terra. Abans de marxar, els assassins van deixar una serp decapitada sobre el cos sense vida del savi musulmà.