El romanç del semàfor i el colom.

El colom estava trist
es mirava als aparadors de la ciutat
i es veia lleig, gris i gros.
Ni tan sols sabia cantar;
era el desastre de totes les aus.
Els altres coloms l’ignoraven,
per boig, per antipàtic, per rar.
Sort d'alguns humans
que li tiraven molles, per caritat.

El colom se sentia molt trist i molt sol,
pobre colom.
Era estiu a la ciutat d’asfalt i formigó
i buscava deseperat l’ombra d’un arbre
però confongué el verd de les fulles
i s'assegué sobre un semàfor.
El semàfor també estava trist
Incomprès, avorrit de la seva rutina,
Compartiren les penes i es feren amics.

Amb el temps nasqué un romanç...
dia i nit s’estimaren els amants!
El colom li recitava cançons en un xiuxiueig
i el semàfor es posava vermell
Amb el temps nasqué un romanç,
un romanç color verd esperança
un romanç color roig passió;
el romanç del semàfor i el colom.