Cercador
El risc de viure massa en un enyor
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En la nostàlgia es va atrevir a agafar dues raquetes de fusta que en la realitat s'aixecava com una pela pel continu estar a la intempèrie i que els mànecs eren plàstic mig desfet i brut. En va donar una al nen que mai no moriria a la seva ment, tot i que havia crescut i sanament feia la seva vida: com havia de ser.
-Té, una per a tu i una per a mi.
El nen va somriure, desdentat i lluminós. La veu de nen, la veu de nen. Va afanyar-se a agafar pilotetes de color blanc o taronja deslluït que per no haver estat ben desades el sol havia n'havia llepat el cromatisme alhora que les havia enfeblit. Sí, algunes, estaven esberlades i semblaven ous esquerdats que no havien tret cap pollet. Anirien a la bossa grossa de plàstic per a reciclar, però abans haurien pensat destins generosos per a cadascuna, és clar. Històries que de debò desitjaven abans de desprendre-se'n, com un petó i un 'sort!'.
Van estar jugant, al pati invariable que ella no s'extirpava de l'ànima més necessitada. Reien. La mare inventava cançonetes, rimes i jocs amb variacions, tot al moment. Els que calaven més serien repetits durant aquella etapa que era una esfera plena, amorosa.
El gat, és clar, els mirava. Si estava juganer s'abraonaria, flexible, sobre alguna piloteta. I si no, es limitaria a contemplar el divertiment dels altres dos... o ni això: es mantindria arraulit en el dolç somieig de l'hora calenta, aquella que la dona, en el seu trist present, envejava quan volia escurçar els dies (cosa que sovintejava massa...massa).
Va gosar agafar, després, croisanets secs que el forn dels rics llençava. En el fer-los picar de raquetes a alguns se'ls trencaven les banyes, que recollirien i sucarien amb llet calenta amb cacao. I fora microbis.I que bo! (si li preguntaven si havia anat a comprar, ho ignoraria. Ho tenia clar?).
El nen i la mare i el gat i el pati. I una felicitat que s'atrevia a recuperar obrint un calaix de record que magnificava. No: tenia de debò un gran valor, el d'ajudar a aguantar. Havia estat una vida dins les vides que toca viure. Possiblement la millor.
Mentrestant, el nen s'atrevia a ser. L'existència no era fàcil, però la seva primera part contenia llavors fortes i bones, que no s'exhaurien. Gosava ser i fer i era capaç d'enfrontar-se a l'adversitat. Quan anava a veure la mare a la residència mirava de deixar tot el pas a l'infant que ella esperava i que s'atrevia a mostrar. I llavors res impedia que el món màgic compartit s'aventurés a instaurar-se, ho abracés tot.
-Té, una per a tu i una per a mi.
El nen va somriure, desdentat i lluminós. La veu de nen, la veu de nen. Va afanyar-se a agafar pilotetes de color blanc o taronja deslluït que per no haver estat ben desades el sol havia n'havia llepat el cromatisme alhora que les havia enfeblit. Sí, algunes, estaven esberlades i semblaven ous esquerdats que no havien tret cap pollet. Anirien a la bossa grossa de plàstic per a reciclar, però abans haurien pensat destins generosos per a cadascuna, és clar. Històries que de debò desitjaven abans de desprendre-se'n, com un petó i un 'sort!'.
Van estar jugant, al pati invariable que ella no s'extirpava de l'ànima més necessitada. Reien. La mare inventava cançonetes, rimes i jocs amb variacions, tot al moment. Els que calaven més serien repetits durant aquella etapa que era una esfera plena, amorosa.
El gat, és clar, els mirava. Si estava juganer s'abraonaria, flexible, sobre alguna piloteta. I si no, es limitaria a contemplar el divertiment dels altres dos... o ni això: es mantindria arraulit en el dolç somieig de l'hora calenta, aquella que la dona, en el seu trist present, envejava quan volia escurçar els dies (cosa que sovintejava massa...massa).
Va gosar agafar, després, croisanets secs que el forn dels rics llençava. En el fer-los picar de raquetes a alguns se'ls trencaven les banyes, que recollirien i sucarien amb llet calenta amb cacao. I fora microbis.I que bo! (si li preguntaven si havia anat a comprar, ho ignoraria. Ho tenia clar?).
El nen i la mare i el gat i el pati. I una felicitat que s'atrevia a recuperar obrint un calaix de record que magnificava. No: tenia de debò un gran valor, el d'ajudar a aguantar. Havia estat una vida dins les vides que toca viure. Possiblement la millor.
Mentrestant, el nen s'atrevia a ser. L'existència no era fàcil, però la seva primera part contenia llavors fortes i bones, que no s'exhaurien. Gosava ser i fer i era capaç d'enfrontar-se a l'adversitat. Quan anava a veure la mare a la residència mirava de deixar tot el pas a l'infant que ella esperava i que s'atrevia a mostrar. I llavors res impedia que el món màgic compartit s'aventurés a instaurar-se, ho abracés tot.
Comentaris
-
Els fills es fan grans...[Ofensiu]Montseblanc | 06-03-2017
És la famosa (i fastigosa) llei de vida. Els fills creixen, les mares i els pares es fan vells, però res ens hauria d'impedir tornar a viure aquells moments de felicitat absoluta, només cal tancar els ulls i obrir el cor amb generositat...
-
Quin ...[Ofensiu]Bonhomia | 05-03-2017 | Valoració: 10
... elogi de la pobresa tan encertat! És fascinant, dóna molta positivitat! I és que avui la majoria anem tirant!
Sergi : ) -
Superb![Ofensiu]brins | 04-03-2017 | Valoració: 10
Un relat intimista i preciós que arriba al cor, Mena. Felicitats!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
438780 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com