El regal del pare Noel

Feia dies que en Biel respirava l'aire del Nadal. Ben d'hora la ciutat es va omplir de llums amb motius d'estels, espelmes i demés, i molt botiguers havien posat arbres amb llumetes i penjolls arreu. I quan mirava la televisió només hi veia anuncis de les joguines que els nens havien de demanar als Reis o al Pare Noel.
Els pares d'en Biel, molt tradicionals, van ajudar-lo a posar el pessebre el dia de Santa Llúcia i a escriure la carta als Reis, i li van explicar que a casa seva només hi passaven el Reis d'Orient perquè els regals que portaven eren més bons que els del Pare Noel. Això no acabava de convèncer al nen, ja que els seus companys d'escola no deien pas el mateix. A més, si els regals te'ls donen el dia 25 desembre tens més temps per jugar-hi que si arriben el 6 de gener. No cal ser un geni per adonar-se'n. I per si fos poc, els Reis no sempre portaven exactament (ni tot) el que en Biel havia demanat.
A en Biel li agradava anar pel carrer durant aquestes dates i mirar els balcons on els arbres de Nadal estaven il·luminats amb llums multicolors ja que ells no tenien arbre. "Aquí fem pessebre", havia contestat son pare. Però en els últims dies no havia parat de fixar-se en tot aquell munt de petits Pares Noel que molta gent havia penjat a la barana dels seus balcons, més que res per la ràbia que li feia pensar que pel seu balcó no hi pujaria pas. Com a molt, hi passaria per anar a altres pisos. L'endemà de Santa Llúcia, al vespre, es va quedar mirant el diminut Pare Noel que estava penjat del pis de davant del seu. En un moment concret, per un instant, li va semblar que el ninot s'havia mogut. Quan li va explicar a la seva mare aquell moment, per a ell, màgic, ella li va contestar que s'ho devia haver imaginat, com quan veia núvols amb forma d'ànecs o del que fos, perquè és un ninot i els ninots no es mouen. Clar que potser havia estat un cop de vent. Tot i així cada dia, al vespre, se'l quedava mirant i li semblava veure que es movia una mica. Però els arbres no es movien pas.
L'últim dia que anava a la piscina aquell any, tornant de natació amb el seu amic Josep i el pare d'aquest, van passar pel davant d'una botiga que tenia un Pare Noel a la porta. El Pare Noel, que en Biel no acabava de saber si era un actor o un missatger del veritable Santa Claus, els va donar un parell de caramels i en Biel va aprofitar per demanar-li un regal a cau d'orella. No li va donar cap carta, però confiava en què se'n recordaria de dir-li al veritable Noel.

La nit de Nadal, els oncles i els avis d'en Biel són a casa amb ells i escolten nadales mentre acaben de sopar. Han fet el Cagatió i en Biel s'està menjant la part que els seus pares li deixen de tot allò que els dentistes no recomanen pas. Cap a quarts d'una, ja ha marxat tothom i en Biel se'n va al llit. S'adorm ràpidament.
Cap a les tres es desperta creient que ha sentit un soroll com el que faria algú que puja per les parets. Per un moment creu que és el Pare Noel. En Biel dubta entre quedar-se al llit o aixecar-se i comprovar si és l'home gras amb barba blanca per preguntar-li si es recorda del seu regal. Poc després, s'aixeca, va cap a la finestra i puja la persiana lentament. Mira el balcó del pis del davant i hi troba a faltar alguna cosa. Mira cap a baix i veu que el carrer és ple dels diminuts Pares Noel que abans estaven penjats dels balcons. Tots tenen a la seva mà dreta el cap sagnant d'un nen dels que a casa seva tenien un mini-Noel penjat. Per un moment, en Biel s'horroritza. Després decideix que l'any que ve demanarà les joguines al Pare Noel, ja que aquest sí que et regala el que li demanes, no com els Reis.