El pubis de la Mudena

-Ha mort d'extar-s'hi el marit de l'esteticista, la Celi. La Celi que fa mig sostre que ha fet el traspàs.

-Èxtasiiii?

Ho va preguntar amb la boca ben plena de tafaneria, aquella veïna octogenària de cony verge i de pits descarats en estat pengim-penjam que si resava el rosari era per a pesar figues més grans que la seva.

-Síiii. D'èxtasi.

-Vols dir religiós i com Déu mana? Fent una pregària?

El moreno Dumbumba, gandul per a musulmanitzar-se però no pas per a treballar (calia mantenir una bona patuleia) que li arrenjava el pati i els testos d'interior per quatre xavos i a qui li encantava fer-la petar per allò de practicar l'idioma -que sabia més bé del que es pensava, cosa d'autoestima- va repetir:

-D'èxtasi.

I va afegir:

-Descàrrega corgànica.

La Immaculada va fer el senyal de la creu. Quin escàndol! Un home devot i amb reputació, on s'era vist!

-A causa del bosc de la Mudena.

-Com? Era en un hotel de lloc tirant a Selva Negra de viatge, potser?

-No, Maculada, no. A caseta seva, a cal mateix senyor Domsius.

-Què dius?

-Domsius. Domsius!!!!

Tenia, la bona i xafardera dona, uns estupends taps de cera natural a les orelles que no es feia extreure per gasiveria, seus i ben seus com eren. Solia no entendre massa -pura conveniència- quan la conversa cansava o quan no era ella qui podia parlar més. Però en aquella ocasió va fer esforços titànics per seguir el que l'interessava.

-Vull saber-ho tot. Fil per randa. O no podré dormir. I aleshores et puc culpabilitzar.

Va esclafir a riure. Tots dos sabien que en Dumbumba cobraria per la informació, per més que ella fos de no gastar. Hi ha despeses i despeses.

-Feia temps, sembla ser, que aquell poma...home... fotia...o fumia?...uns corgasmes arxisuper.

-...

-L'Araceli ara és al cel, cansada de sentir-lo. Ella...NO TENIA TAPS A LES ORELLES!!!!

-...ehem...

-Un cop vidu, el senyor Domsius només vivia per a ser al seu llit tovet i ample. A la cambra que feia anys que no compartia amb la seva dona, perquè ella feia tuf d'ella i ell feia tuf d'ell i no volien estar junts a les nits ni a les migdiades dels festius.

-Accelera, que estic impacient, Dumbumba!

Algú que passava pel carrer va malpensar i se li va dibuixar un somriure mig pervers amb els mots 'cada casa és un món i cada món té misteris que...bé es poden descobrir com qui no vol la cosa'. D'aquí no va passar, que havia d'anar a fer el cim d'un turó tot i menjant torró. Suant oblidaria l'escoltat.

-M'ho pots dir més de pressa, ara que tinc els taps que ells mateixos s'han fet aparèixer porus per sentir-ho millor?

Era gairebé l'hora de dinar i si no feia via el magatzem tancaria i no podria comprar els dos quilos d'arròs trossejat per a gossos, en Dumbumba. Aleshores...què menjaria la seva extensa família?

-De cor, Maculada.

-Engegaaaaaaa, que em ve de guuuuust!


Un altre algú al carrer va captar aquells mots que li van omplir la rutina d'un dia sense notícies. L'inflaria quan anés a jugar a petanca si no plovia.

-L'esteticista Araceli desfilava pèls. Amb cera valenta.

La sordejadora, cosa estranya, ho entenia tot.

-Un dia una tal Almudena Mudena Dena hi va anar. Tenia una gran protuber ànsia als baixos. La Mudena li va preguntar si no s'havia equivocat i era un home amb paquet desmesurat.

La Maculada va notar com se li estimulava quelcom desconegut. Tindria algun altre tap?

-Més àgil, més agil, Dumbumba!

Un col·locador de desfibril·ladors va arreplegar aquelles paraules i es va enrampar amb molt d'encert. Aquella nit podria procrear amb la dona i seria el que tots dos desitjaven: una nena mig alienígena.

-Calli, Maculada, o perdo el nil. La Mudena tenia molt de pèl públic i li creixia de forma imparable. Volia que la de l'estètica la deixés conyicalba.

La Maculada va emetre un gemec com de gallina satisfeta quan pon.

-Durant dies i dies i dies i masos i castells la Mudena va anar a cala Celi a desfilar-se amb vena placenta. Però la Celi va necessitar tisores i vinga omplir sacs i sacs i sacs.El seu marit, en senyor Domsius sentia el so de les tisores i li pujava el pito.

-Segueeeix.

-Deia a la seva dona que llençava els sacs i el que feia era farcir-ne un matalàs. En tres trimestres va quedar enllestit. La Mudena estava farta del procedident de la Celi i va preferir la desviació làser. O sigui, que va canviar de ventre. La Celi, exhòstia, va emmalaltir per pencar tant.

-Aaaaah!

-Un cop vidu el senyor Domsius va poder lliurement refregar-se al matalàs d'autèntic pèl col·locaire. Hi va espargir essència de peyotl. Els excessos més ancestrals van inundar la cambra del vici de l'home. Aquells pèls eren sex-màgics, Maculada. I per això va morir, per dedicar-hi massa estona. Per flairar massa va ofegar-se. La Mudena...mai no se'ls havia centrirentat.

-Per això la Celi va ser vista una temporada amb una pinça al nas!

-Exacte. Ara me'n vaig.

Però l'anciana va tancar la porta de cop. En Dumbumba no tenia la menor idea que el matalàs l'havia heratat aquella beata cèlibe: era la cosina germana única i heredera del bé més preuat del difunt! I volia compartir-lo!