El pianista

Un relat de: Ossian
Davant del temple i sobre una petita tarima roman, majestuós, el piano de cua. Envoltat de desmais frondosos i de tota mena de flors, espera. Una cadira solitària ocupa la improvisada platea. Serà un concert especial, li va dir el representant, tocaràs al palau d’una marquesa, hi afegí. A les deu en punt un dels criats li obre la porta i li assenyala el camí. Camina uns quants metres i quan arriba al centre de l’escenari, davant del piano, es gira un quart de volta per saludar al públic. Li costa amagar la sorpresa que li produeix veure aquella dona, elegant, atractiva i jove que l’aplaudeix amb entusiasme. Un concert per a una sola persona? Mai no ho havia fet abans, mai no ho hauria acceptat d’haver-ho sabut! Contrariat s’asseu a la banqueta, fa un lleuger gest amb les mans per fer apujar les mànigues del frac i es prepara per tocar.

Situa els dits ossuts i llargs a un centímetre de les tecles, destensa les espatlles, tanca els ulls i, tímidament, comença a prémer-les. De primer una nota escadussera i després una altra i encara una tercera que malda per no deixar de sonar. Arpegis i acords s’escampen pel jardí mentre l’espectadora, admirada de tanta bellesa, aspira a apropiar-se de la melodia que la captiva. Se succeeixen el temes i els anhels de la marquesa creixen exponencialment. Vol totes aquelles notes per a ella sola i les vol ben dintre seu. S’aixeca i comença a ballar, amb els braços i les mans les cerca i quan creu que n’ha atrapat alguna, se l’apropa al cos amb uns moviments tan harmònics com la música que pretén abastar. El vestit de seda voleia empès per la brisa i el fulard a joc vola fins al pianista, l’embolcalla. Puja a l’escenari per recuperar-lo i amb un dit, només un, li dibuixa una sanefa al clatell i ell sent com li tatua a la pell un futur que esdevindrà record.

Comentaris

  • Moltes gràcies[Ofensiu]
    Ossian | 20-05-2019

    Moltes gràcies!

  • volàtil...[Ofensiu]
    Nil | 06-04-2019 | Valoració: 10

    La música és volàtil, no és veu, no és toca, no té senyes...és un art metafisic que supera en potencia espiritual a qualsevull altra disciplina artística. Un músic amb aquesta habilitat singular té el poder de fer dançar les ànimes, i sotmetreles a la seva voluntat. Aquesta marquesa teva actua portada per la música. Un relat que m'ha captivat, per la seva bellesa narrativa i per tota la bellesa i càrrega emocional que el poema em suggereix. Salut, Nil.

  • Magnífic[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 05-04-2019

    Melodia pura i amb molta diligència, que m'ha agradat llegir.
    Amb una crítica molt molt bé.
    Un salut.
    Perla de vellut

  • Música[Ofensiu]
    Mª Rosa Pi Piqué | 05-04-2019 | Valoració: 10

    Una bonica forma d’expressar l’emoció de la música

  • Només amb un dit[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 22-02-2019

    Al pianista li calen les dues mans per interpretar la melodia, però la marquesa en té prou amb un dit per encetar el desig.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: