L’ascens i caiguda d’en Jeff Corquim Estel

El dia què en Jeff va agafar per primer cop una guitarra, la vida li va fer un tomb de cent vuitanta graus. Des que va néixer, sempre havia cercat alguna cosa que fins al dia del seu tretzè aniversari no havia descobert. El cervell i la resta del cos se li va sintonitzar a quatre-cents quaranta megahertzs. I ja no li va importar res a la vida que no fos música. I encara que hagués volgut saber de qualsevol altra cosa, li hauria estat del tot impossible d’interessar-se’n o ni tan sols concentrar-s’hi per intentar-ho. No ho entenia. Mai no havia aconseguit entendre i recordar més enllà d’una setmana qualsevol cosa que aprenia. Amb la música era del tot diferent. Podia veure, i fins i tot diries que palpar, les harmonies, melodies i ritmes com si tinguessin un cos sòlid.
En poc temps va ser el paio més envejat de l’institut i de la petita ciutat on vivia. La munió de llagoters que l’acompanyà fins a la davallada física i mental fou incomptable. Vivia exalçat per tots i per tot, sempre acompanyat de gent malintencionada i més gran, la fama li va durar el que dura el batxillerat. En acabar-lo es va trobar sol, enganxat a les relacions tòxiques i a tota mena de substàncies, tant legals com il·legals i amb una buidor infinita que se li corcorcà cos i ànima.
Una nit va carregar la guitarra, l’amplificador i la desgana de viure al cotxe amb la intenció de fer el darrer viatge. Feia tombs entre els magatzems mig abandonat tot cercant el lloc més adient on poder acabar-ho tot amb la màxima tranquil·litat. Abans va voler fer la darrera cervesa i entrà en aquell pub de mala mort i poc il·luminat. Quan va sentir tocar aquell noi esprimatxat, tant maldestre com benintencionat, decidí fer-li unes quantes classes de franc. Tant li va ensenyar, a ell i a la resta de la banda, que va esdevenir imprescindible per a aquella colla que aspiraven a triomfar.