Dels núvols no es baixa, dels núvols es cau

Només llevar-se, en Nan pinçava les quatre cordes del contrabaix a l’aire, les feia sonar en intervals llargs, fins que les notes s'esvaïen. Sempre de més agut a més greu, sol, re, la, mi; i era en aquesta darrera nota, tan greu i tan persistent com l’anticicló de gener, en què sintonitzava el cervell. Les idees i els somnis que l’havien visitat a la nit ressuscitaven i se sincronitzaven i mimetitzaven i era en aquell just moment, entre el son i la vigília, que en Nan escrivia. Tant podia guixar fulles pentagramades com fulles en blanc. A les primeres hi escrivia la música que mai interpretarien, tal com ell l’havia concebut, el grup on es guanyava la vida, però segurament en fagocitarien l'essència. De les lletres mai ningú no en llegiria res mentre ell fos viu. I somiava. I si no podia es prenia un bitxo. Somiava despert i adormit. Somiava de nit i de dia. Somiava perquè la vida que vivia no li agradava. I de tant en tant es caragolava un flai per no parar de somiar i llavors volava lleuger més enllà del dolor, de l’angoixa i de la por. I aquella maleïda nit que no podia somiar no ho va dubtar. Va agafar una cullereta, un encenedor, el cavall i la xeringa. No va saber mesurar bé la dosi.