Un barret de mosqueter i una veu portentosa

A l’escola, en Tern Gavatxa era un nen al qual no li agradava passar desapercebut. Quan podia, s’encastava el barret més gran que trobava i amb unes ulleres de sol que sempre duia a sobre, s’enfilava sobre el pupitre i cantava les cançons que havia après escoltant la ràdio. A l’adolescència es vestia amb la roba més llampant que podia aconseguir; gairebé mai comprada i molt sovint furtada de qualsevol lloc. A disset anys va fer-se amb una jupa daurada que d’ençà d’aquell dia va ser la seva divisa. D’aquella època també era l’afició que tenia per la brillantina i els pentinats estrafolaris i vistosos.

La nit que va entrar a La Guitarra de Cinc Cordes no havia tingut el millor dia de la seva vida. Després d’estudiar tota la carrera de música, de graduar-se en història de l’art i haver fet un doctorat en escriptura creativa, només havia estat capaç que li donessin feina de mosso de supermercat. Si no hagués estat per les ulleres de sol, el barret xambergo amb els colors de l’arc iris a les plomes i aquella veu portentosa que modulava a voluntat remarcant l’accent del nord, que li era propi, o qualsevol altre accent que li demanessin, The Magnificient Seven mai no l’haurien fitxat com a cantant del grup. I aquella va ser la millor temporada de la banda i de la seva vida. Va ser-ho fins que va arribar ella. La Gran Magnifica.