El noi del Nord

Per aquells dies, vaig començar les classes de nou, però hi solia anar quan em venia de gust. Si la memòria no em falla, era un divendres, a finals de setembre de l'any 2005. La calor era pràcticament inexistent, les modes eren cada cop més absurdes i ves quina cosa, resulta que el món al final no es va acabar. Els nostres telèfons mòbils ara eren més petits, massa sofisticats i semblava que la gent no els comprava per trucar, sinó per poder estar tot el sant dia captant imatges i escoltant música. Els meus caps de setmana eren del tot imprevisibles. Tant podia estar aquí, com allà, gairabé era impossible trobar-me al mateix lloc. Passa que, a vegades, un sobtat efecte previsible em dominava i m'obligava a no fer res en tot el dia, només perquè jo ho sentia necessari, després de tanta activitat acumulada. Feia relativament poc que havia assolit la majoria d'edat. El món jove em donava la benviguda. I amb ell, la satisfacció d'haver conegut a l'ésser més fascinant en ma vida fins a dia d'avui. Encara hi penso, en ell.

Ell era un narcissista excessiu que gaudia fent patir als altres per desprès penedir-se'n. I això era el que em cautivava d'ell. La seva naturalesa incauta. El seu físic era dels millors que havia conegut. Però la seva personalitat a vegades semblava superar el seu propi cos, cosa molt difícil. No era només una ment. No era només ell. Ho era tot. I estava disposat a atrapar-me dins la seva teranyina. Mesos abans ho havia aconseguit. Ara volia tornar-me a veure, per, segons paraules seves, donar-me allò que jo em mereixia, fer-me l'amor i follar-me com mai ho havien fet fins ara. Oblidar el sexe rutinari que m'havia donat temps enrera i donar-me allò que tant ansiava.

Aquella matinada jo estava molt impacient per rebre d'ell allò que tant em mereixia. Ell tenia la necessitat imperiosa de donar-me allò que em corresponia. I després, res més quedaria pendent. Doncs m'havia confirmat la ferma decisió de marxar a l'estranger d'una vegada per totes. Jo en canvi, em quedaria aquí, seguint la rutinària comèdia que comportaven les classes en les que estava inmers. Mai l'oblidaria per tot el que havia significat. M'havia donat a conèixer un món nou; el seu. El seu món m'enriquia dia a dia i tot i donar-me també certs moments desagradables, deixava una petjada imborrable dins el meu subsconcient. Ell era fantàstic i davant meu veia que, per desgràcia, estava a punt de marxar d'aquesta terra, i a saber si algun dia tornaria a saber del seu tacte.

Les nostres mans es van juntar el dia que ell va decidir deixar a la seva nòvia. Bisexual de naixement, durant la seva curta vida havia tingut infinitat d'amants. El gènere sexual de les persones li era indiferent. Ell buscava ànimes i obviava l'aspecte masculí o femení. S'emportava al llit tot allò que valguès la pena. Fins que em va trobar a mi, un altre ésser errant que vagava per les seves terres sense pensar massa en el sexe de les persones, però si en allò que aquestes li podien arribar a transmetre. Quan un és lliure d'aquests complexes socials, possiblement la capacitat de coneixement de les coses pugui arribar a ser més variada. Ell era un animal sexual i jo el seguia de ben aprop. Sempre, com diu la cançó, caminant pel cantó més salvatge de la vida. Les havíem passat de tots colors i, dins tot allò que feiem, poques coses deixàvem a mig fer. Buscant la manera per trobar allò que més ens fes sentir vius. I sabíem del cert que quedaven ben poques coses que ens poguessin arribar a sorpendre.

Vam decidir trobar-nos aprop d'unes roques que durant aquell moment de l'any ningú s'hi apropava, degut a que el fulminant vent de tramuntana bufava més fort que mai. Allò li sumava emoció a l'assumpte. El temporal, a estones era mínim, però d'altres semblava que se t'enduia per sempre més. A aquest fenòmen anomenat mar de fons, nosaltres ja el teniem dominat, però més d'un cop, un turista havia trobat la mort aventurant-se per aquesta zona. Amb més traça que mai, ell em va agafar per la esquena, i jo no podia de tanta excitació que duia dins meu. Me n'havia cansat de tenir-lo a les meves entranyes, i ara, segurament per darrera vegada, tornaria a ser meu. Així que més valia aprofitar-ho sense pensar massa estona. Primer em vaig asseure damunt la seva polla enorme, que demanava luxúria. Els seus collons li feien un soroll particular. A més, ni jo ni ell vam parar de gemegar. Les roques potser eren incòmodes, però de la manera que m'estava follant, em donava la sensació d'estar al llit més confortable del món. Ell no només feia l'amor. També follava. Jo no només me'l follava, també li feia l'amor. I tot encaixava. Després, recordo que em va dir "Aixeca't". Llavors va ser quan el seu cul lasciu demanava allò que jo li podia donar. Vam estar cos a cos, follant drets, enmig d'un bonic paissatge difuminat, on les roques conformaven una geologia única en la seva espècie. Allò se'm feia etern i va ser el paradís més autèntic on he estat i he tingut la sort de conèixer, encara que fos per moments. Els gestos anunciaven el final d'un acte sexual irrepetible. La meva lefa, a la seva cara. La seva, a les roques, que segurament, ho celebraven. Mentres ell restava destrossat de plaer al terra, jo observava com sortia el sol d'aquella bonica cala de Cadaqués que tot d'una anava deixant un intens color ataronjat al cel i una claror incandescent al mar, que tot just després, començaria a rebelar-se.