Droga i violència a les Balears

Les illes han estat sempre un lloc reservat per a l’oci i el descans. Però mai se sap el que s’hi acaba trobant a dins d’un lloc que tota persona, per naturalesa, tendeix a idealitzar. En la profunditat dels seus paratges hi coexisteixen microcosmos de tota mena. De la cala més virginal a la urbanització més prostituida. És llavors quan penses si realment tot el que ha fet la mà de l’home no ha sigut altra cosa que segrestar una puresa única per després tenir-la al seu poder i adjudicar-la a aquell que més cregui convenient. Va ser durant el meu viatge de fi de curs l’any 2003, quan vaig poder jutjar amb el degut coneixement de causa, totes les deixalles putrefactes que s’amagaven sota la desvirtuada visió idílica de qualsevol racó de món manipulat pel seu propi turisme. No era una cosa que em venia de nou, perquè tota la vida he conviscut amb aquest enginyòs invent que sol globlalitzar amb extrema rapidesa qualsevol entorn.

Era la primera vegada que pujava en un vaixell d’aquelles dimensions. Si no recordo malament vam trigar unes 7 hores en arribar a Mallorca, sense aclucar ull en tota la nit. Llavors va ser quan em vaig adonar que, després d’haver passat tota la matinada d’un lloc a l’altre, de la proa a la zona de passatgers, i a la inversa; una amiga meva d’aquella època havia comès la estupidesa de començar a perseguir-me a tota hora, iniciant així dins seu una forta atracció cap a mi. Paradoxalment jo ja feia temps que no deixava de pensar en un seu amic, i els meus desitjos instintius no semblaven aturar-se. Alguna cosa em deia que els dies tan esperats a l’illa m’acabarien resultant del tot satisfactoris. Era veure’l a ell i tot agafava una altra dimensió. No era només la seva suau carnalitat evocada en un sol cos, també el seu somriure, les seves expressions més directes, que per mi el feien el noi del moment, ressaltant sempre entre la resta, encara que fos més aviat baixet i no gaire corpulent, però sí que molt maco. A més el que m’agradava és que gairabé sempre passavem l’estona junts. Aquelles hores van passar volant sobretot gràcies a la seva companyia i els meus porros de haixís. El que ara em preocupava era ella. Com se suposava que li havia d’explicar tot allò. No me’n feia al càrreg, de cap de les maneres. Els altres simplement m’eren igual, tan sols eren uns simples observadors de la jugada que estaven allà per fer nosa, i a vegades inclús, una mica d’entreteniment. El fet que siguem gregaris ens porta a relacionar-nos amb moltes persones que després tan sols utilitzem amb el fi de la més pura i absoluta distracció. Després tenim moments d’aïllament. El que realment no podem suportar com a humans és la soletat no escollida. Qualsevol pot triar una sèrie d’energumens que li facin aquest joc anomenat vida un xic més ociòs i amè. I aquella era la sensació que donaven la reunió de tota la classe en un mateix lloc en l’espai-temps; un seguit de persones que conformaven el principi d’una alegria seguida d’aquella disbauxa que portava a l’inevitable exaltació d’una bona festa. Per tots segur que n’és de ben coneguda aquesta situació. I les drogues ajudaven molt.

Però després cadascú té els seus nuclis, uns més d’aferrats que d’altres. I dins del mateix nucli dues persones a les consideraves en aquells temps, les més importants. Per a mi ho eren l’amiga que m’anava al darrera i sobretot aquell amic, que ara també era amat. No pensava en altra cosa que fer-lo meu. I una d’aquelles nits; a l’habitació, nosé si haviem sortit o encara ho haviem de fer, recordo que vam quedar-nos sols durant una estona.

Tenia que aprofitar-la. Això era el que em deia a mi mateix. Algú havia portat alcohol de sobres, així que no ens faltaria el beure. I a mi encara em quedava força xocolata per fumar. Estirats al llit vam començar a parlar. Li havia quedat un to de veu molt fina. Jo estava sorprès. No el reconeixia. El cas és que el noi estava molt i molt passat. Això em portava a pensar moltes coses. Li podia proposar el que volguès; doncs el més segur és que no s’hi negaria de cap de les maneres. Per molt que a aquest li agradessin tant els conills, jo li donaria pastanaga. Va començar a riure amb molta més potència que l’habitual. Estava clar que els meus porros l’havien deixat flotant. El que em feia molta gràcia a mi, és que en més d’un moment va intentar parlar de qualsevol tema trascendental i seriosament, amb gens d’èxit. Es pixava de riure. Però ell no ho podia controlar. Al final vaig acabar pensant que em collonava o alguna cosa per l’estil. I el que val a dir és que tot eren imaginacions meves. Simplement portava un morat a sobre que no se l’aguantava. Poc després va començar a estornudar d’una manera catastròfica. Va ser llavors quan vaig començar a patir per la seva salut. Tampoc semblava res greu, així que vaig decidir esperar. A l’instant, imprevisiblement es va treure la samarreta.

Tenia un tors no massa definit; de petites abdominals. Es va excusar, tot argumentant que s’havia marejat. Després em digué que tenia calor. Em preocupava, segons com, la remota possibilitat de que li haguès agafat una d’aquelles febres que s’encomanaven. Acte seguit no parava de demanar-me més beguda; també si em quedava més material per fumar. Els ulls li brillaven. Eren com diamants. El que tenia era tot un conglomerat de símptomes, propis dels excessos habituals. L’endemà al matí no podria ni aixecar-se de la ressaca que tindria. De fet ara no podia ni moure’s. Així que em vaig apropar a ell, molt estratègicament. Molt sigilosament el vaig agafar pel darrera. Les meves mans el tenien subjectat per la pelvis. Així no hi hauria perill de que caiguès. Tenia molta cura d’ell. Al sentir que l’havia fet el meu presoner, ni que fos simbòlicament, aquest es va girar per llençar-me un dels seus somriures, que per mi valien el seu pes en or. Em va confessar que la sofocació encara no li havia passat i en el mateix moment que m’ho deia es va treure els pantalons. No m’ho podia creure. El tenia allà, en roba interior, mentres que jo, en canvi, seguia vestit. Tots tenim una part fosca vestits o despullats. Doncs el que mai aconseguim és la nuesa de la nostra pròpia carn. Molta gent passa moments durs. Són aquells moments en els que et sents extranger de la teva mateixa pell. Ets presoner dels teus ossos. Un trivial recipient per la sang vermella profunda que et permet sobreviure. Un caçador d’oxigen. Dirigit per impulsos. I ara l’impuls principal era beneficiar-me al noi d’una vegada. Allà el tenies. Encara tenia aquelles ganes de riure, com si s’haguès quedat en pausa continua. I jo ja me n’havia cansat.

Era la meva oportunitat. Li vaig oferir anfetamines. Ell les va confondre amb aspirines. Jo li vaig dir que eren supositoris. El seu rostre demacrat m’impressionava. Llavors va ser quan lentament li anava baixant aquells calçotets negres que més endavant em va voler regalar. Tot allò tenia una explicació. Li havia d’introduïr les anfetamines pel cul, perquè estava segur que allò li molaria moltíssim. En menys de mitja hora canviaria la rialla ingrata per l’acceleració de les seves funcions motores. La seva submissió, aquell cabell suat, era el meu plaer, sentir com gemegava. I saber que demà no recordaria res.

Les illes t’atrapen i a la llarga poden matar-te. Són una obsessió dins el nostre subsconcient. Sempre cerquant els nostres particulars paraïsos artificials. No ens n’adonem, que ja ens tenen agafats pels collons. Una passió que sempre acaba en bogeria. Volem que siguin com nosaltres pensem. Explicar-ne, sobretot per vanitat, totes i cada una de les meravelles que s’hi poden experimentar. Sentir doncs com les nostres vivències personals formen part de l’imaginari col•lectiu; deixant-hi petjada. Atrapats pel boca orella. I l’orella boca. Creant-nos desitjos a tort i a dret, sense parar. Continuament. No podem deixar de ser instintius. Per això sempre ho volem tot i ràpid. Quan ens donen l’oportunitat de fer el que realment volem, moltes vegades no fem altra cosa que desaprofitar l’ocasió, perquè així; sense motiu aparent, ho hem cregut oportú. Va ser durant el meu viatge de cap d’any de l’any 2007, quan l’únic objectiu que ara mateix recordo era acomiadar-nos d’aquest amb grandesa, sense sentir-ne compasió. Tot havia evolucionat cap a una manera més sutil. Doncs a la bombolla constructora, segons deien els mitjans, li faltava poc per petar. I car val a dir que la recalificació de terrenys es portava a terme amb un enginy impensable, d’una manera sorprenentment honrada; si ho comparem amb el joc brut sense escrúpuls del nostre passat remot.

No era la primera vegada que agafava un avió, però sí el primer cop que el vol havia durat tan poc; doncs aquest no arribà als 30 minuts. Vam arribar a Eivissa, massa sans; també estalvis. Després d’agafar un taxi i arribar a l’habitació, el primer que vam fer fou descansar una estona per estar ben desperts aquella nit. La nit, per cert, última de l’any. L’amic amb qui estava s’havia dormit. Jo de mentres m’avorria, contant les hores que faltaven per sortir. Però abans de tot calia dutxar-se, vestir-se i sopar. Ja se sap que en una nit com aquella hi acostuma a haver de tot. Malgrat tot, no fou, en absolut, aquell comiat d’any ni les hores que van seguir-lo, el moment protagonista del viatge. Foren altres coses més sorprenents. Com la lluita lliure, cos a cos, dels dos, ell i jo. Jo i ell. Impensable garbeig violent. Noves sensacions. Una mena de sadomasoquisme pactat que no semblava portat enlloc, però era divertit. Per això no feiem altra cosa que seguir tot allò, i anar a més, si era necessari. Semblava un joc, però era molt més. Almenys jo li feia creure que ho era, per no espantar-lo. Més endavant li vaig confessar que no tenia la més remota idea de perquè m’agradava el dolor i si era rebut per part d’ell, molt més. Una penetració de sentiments. Ens endinsavem en un espiral perillòs però massa curiòs com per deixar de perpetrar-lo, sense saber que era el que ens portava a recrear-nos en aquell comportament. Així que no hi pensavem més i ens limitavem a seguir amb allò. La seva constitució estrambòtica, entre corpulent i escarransida, feia molt més fàcil tot aquell contacte. Una confrontació teatralitzada. Gairabé com una dança. M’amagava modestament dins els meus pensaments. Sense deixar de sentir el que sentia.

Quan el tenia a sobre meu, a dins hi tenia certes fantasies que l’haurien escadalitzat, d’haver-les sapigut. Especulava tota mena de teories. Enmig de tot, jo estava rendit completament als seus peus. Notava alguna cosa. Era la seva polla. Estava en erecció. Em fixava també en la vora dels seus calçotets negres que li fugien dels pantalons, i era curiós perquè ell no s’adonava absolutament de res. La meva posició era privilegiada. Tenir-lo al costat, pressionat-me les cames. I just a punt de donar-me allò que ansiava.