Mort de l'escriptor

Havia deixat un llibre damunt la taula del menjador poc abans de dirigir-se cap a la seva habitació. En Xevi s'havia acostumat a desar el que llegia sempre en el mateix lloc. Tot i la seva aparença de noi ordenat, la seva ment el desprestigiava catalogant-lo de boig.
Un boig alegre, però de rampells melancòlics que intentava trobar un pensament únic en els dies finals de l'adolescència. L'entorn era un factor que hi jugava massa en aquest aspecte. Badallava com no ho havia fet mai anys enrere. Un greu posat d'escepticisme l'havia absorvit d'una manera quasi sectària. El xicot s'avorria. I s'avorria per haver-ho experimentat tot abans d'hora. Les seves emocions estaven gastades. I l'il·lusió que els altres portaven, per a ell havia quedat destrossada. Era el neguit de fer-ho tot corrents. I qui balla depresa no balla bé. Però l'actual societat moguda per la publicitat estressant l'havia obligat a actuar durant tots aquests anys d'adolescència desenfrenada com en una cursa de cavalls. Si no hi eres quan t'ho dictaven, esdevenies un fracassat.
Podies fracassar en l'aspecte social, el laboral; sentimental. Podies fracassar també en trobar-te com a persona. Aquest resultava el més gran dels fracassos. Com pot sentir-se una persona triunfant en qualsevol aspecte que no sigui el personal. Pot sentir-se buida. Pot sentir-se envoltada de gent. Pot ser alabada. Però ella mateixa sap que tot elogi és una paraula teatritzada. Llavors arriba el lament. El trist lament per la rapidesa d'actes que podien haver-se realitzat amb més cura. Però el temps. El temps mai no perdona.
Llavors, tan sols queda l'imaginació. El que podia haver sigut i no va ser. I el que va ser, orgullós per haver-se fet, amb el petit error d'anar sempre atabalat.
Aquells ritmes marcats sota la batuta de l'ansietat anirien dispersant-se a poc a poc.
I la calma vindria, com una dama de dolces paraules, acompanyant-lo en la mirada.
Així evolucionaria el Xevi. De mica en mica s'omple la pica, que diuen. Abandonaria doncs, la grotesca impaciència. Assaboriria al màxim els dies, fossin mediocres o plens de majestuositat. Tindria en compte el patiment aliè. El faria servir de base principal per als seus objectius. Es fixaria en les persones, no per copiar-les sinó per superar-les.
I encara que molts cops acabés llençant la tovallola, una tovallola esmicolada pels ratolins, un record mallorquí d'un viatge llunyà i pansit, s'imposaria el repte.
Prou de judicis morals que apuntessin directament cap a la seva persona.
No valen les paraules dels altres. Ni les seves. Ara només calen actes.
Arrossegat pel sofregit precuinat d'idees variades fabricades per altres. La gentada.
Gentada variada, que pensava diferent però parlava igual. Filòsofs importants. Perfils decadents que remugaven dins d'una conversa i de tant en tant donaven a conèixer alguna idea original. Tots plegats. Tots i totes. Ara només són espectres de mitjanit.
El Xevi estava viu. Però no s'acabava d'aclarir. I això li feia por. Por al fracàs. No tenir les idees clares. I com patiràs. Tal faràs, tal trobaràs. Però, valguim Dèu; ell no feia ni trobava. Es limitava a seguir. A seguir el que havia de fer en aquella edat. Seguir. Molt diferent de fer el que un vol. Voler fer el que vols val un preu. Valer un preu per fer el que vols val un preu més elevat de fer que el que et dicten. Per tant queda més bé fer el que et dictin a tu. I si no et donen cap encàrreg, preocupat perquè ho facin. No pots tenir mai la consciència tranquil·la. El jove i el vell. Sempre com el gos i el gat. La gran veu de l'experiència. La petita veu de l'innocència. Contradicció de bat a bat.
A el Xevi feia uns mesos que la relació jove-vell, vell-jove, l'estava obsessionant. De com dos persones de diferents generacions podien discutir, podien xerrar. No n'estava mai de pensar, ell. Tenint en compte que pensar no fa arribar en lloc per a molts que no ho han fet mai, era necessari demostrar l'equivocació en la que aquests estaven.
El vell sovint li deia al jove que no calia perdre el temps pensant. Que més valia passar el temps actuant. Però el jove li deia al vell de què servia doncs actuar, doncs dintre la pròpia actuació et pots acabar equivocant. El pensar és l'esbòs de l'acte a perpetrar.
Després d'un exercici dominant de paraules, un homenatge a figures medievals, ara continuaria doncs, la valentia per poder seguir discrepant.
Un cop va entrar a l'habitació, després d'aquest escàs parèntesi temporal, en Xevi no aconseguia encara saber on es trobava. Era a casa seva. Era a Catalunya. Era al món.
Però alguna cosa faltava. Dins del seu subconscient va marcar pausa. Pausa congelada.
Havia passat un diumenge com qualsevol altre. Un diumenge ensopit, que fa enfosar a tota força natural. Un dia a la setmana. Un dia en el qual es reuneix la família. El dia del Senyor. El dia que diuen amb convicció que Dèu va acabar el món. Per això mai queda res a fer els diumenges. Quan arriba el diumenge a la tarda, un ja ho ha fet tot. I el buit de l'ànima ensopega amb tot fenòmen quotidià del dia esmentat. L'ànima es nutreix d'atipaments i ressaques, d'embolics i desatencions i del terrorífic retrobament amb el benvolgut dilluns. El moment en el que no s'espera res. Un diumenge a la tarda.
Molta gent relaciona el diumenge amb la mort. Malauradament en Xevi va nèixer un diumenge. Així que no volia morir un diumenge. També el diumenge pot relacionar-se am la ressurreció. I el divendres amb el martiri, l'agonia i el calvari més horrorós.
Cada dia de la setmana té un simbolisme. Un dia d'aquests es fa mercat. Encara que desgràciadament els pobles mai es posen d'acord per fer-lo el mateix dia i a la mateixa hora. Ningú fa el que ha de fer. Potser aquesta seria la conclusió.
Realment el diumenge encaixa tan bé amb la tardor. I aquesta encaixa tan bé amb la vellesa. I la primavera amb la joventut. L'alteració de la sang i altres factors ambientals. Definitivament caldria trobar un dia per als joves. Podria ser un divendres, però com ja he dit abans, un el caracteritza massa amb el sofriment i l'agonia. Però; que fa un jove sinó patir! Pateix com ningú patirà mai, i sense falta d'una malaltia.
Així doncs, escolliria el dissabte, dia juvenil. I el diumenge, dia de maduració.
Una música riallera i simple que es burla de si mateixa sona en el petit caparró del Xevi.
Ha passat per alt masses coses i no ha tingut temps de retrobar-les. Encara que, sabent com és, més d'un posaria la mà al foc de que la mandra en té la culpa. Fent les mateixes coses. Treballant a l'hort. Enterrant llavors. Recollint-ne els fruits. Tot això ha passat a millor vida. Treballant a l'hotel. Enterrant clients. Recollint-ne els calers. Tot això ara brilla i t'obliga a resignar-te. La vida laboral en un poble de costa no és gaire diferent a la d'un poble d'interior. Canvia el factor, però no la manera de guanyar-se la vida.
Guanyar-se la vida. Bonica expressió. En Xevi havia donat voltes i voltes a la gran dita que l'avi repetia dia i nit com si per dir-la tants cops algú el subvencionés. No entenia com tot es limitava a un treball concret. De cap de les maneres es podia sentir a dir que un abandonava la tradició familiar. Suposaria un risc i un disbarat. Potser el tancarien per boig i per covard. El tancarien en una cel·la de paraules malsonants, que en boca d'adults refinats a la força tenien que aparentar interessants. Li farien un consell de guerra i en el mig de la platja acabaria palplantat, fent castells de sorra que més tard llogaria a turistes per a tota l'eternitat. I una mirada trista de tant en tant expressaria, en veure que el mal temps feia fora al turisme. Una melancòlica postura mantindria en peu al jove aspirant a recepcionista, tant per falta de cadira com d'altura. I els fulls amargs del calendari s'anirien arrancant. Al final caurien per si sols. Llavors hauria arribat la tardor. I les fulles també caurien per voluntat pròpia. Molts homes també es limitarien a caure, com cauen els seus oficis un cop acaba l'estiu. I cauen les seves vides en tristes caixes de fusta barata. Cauen els seus ideals un cop no han complert cap dels seus grans objectius. A Girona el suicidi; moltes vegades causat per la tramunta i la preocupació pel turisme, és un dels actes més habituals. Ningú en parla. Els turistes marxarien.
Després d'haver passat mentalment per les variades estacions de l'any, en Xevi va fer un gest d'incertesa per així poder situar-se de peus a terra en el moment menys esperat.
Es lamentava al veure la Costa Brava tan deteriorada. Si Ferran Agulló aixequés cap.
En aquell diumenge; gran dia de descans degut al mal de cap, al noi, que recentment havia complert la majoria d'edat, li venien ganes de fer de tot menys madurar.
Va passar la tarda rememorant antigues vivències i d'altres que en un futur podia realitzar. Tot i que no era bo planificar el destí. Així un només trobava decepcions.
S'havia parat a pensar en l'inmortal figura dels pescadors. Aquells personatges eterns que estan allà sempre, amb les seves barques, i que de generació en generació, sembla que per ells no passi el temps, visquent entre el mar. L'enveja del que un no té.
La vila sense pescadors. Sense la farum del peix. Costava d'imaginar. La vila sense hotels de luxe que oferien allotjament al tan gratificant turisme d'espardenya. Costava no topar-s'hi- ens hi haurem d'acostumar- deia un vell sentat en un banc de la plaça.
Parcs temàtics per a la canalla. Plans urbanístics que posen en evidència la reputació dels senyors més respectats pel poble. A cor què vols. Simplement; així.
Un poble s'hauria de sentir a gust dins una comarca. Tossa de Mar s'hauria de sentir a gust dins de La Selva. I ja s'hi sent. Els vells rondinen mentre els joves fan el gandul.
Tot està conectat d'una manera exacta per a que després pugui funcionar. En Xevi va refrescar la memòria matinal d'aquell diumenge que semblava no acabar mai. En mig de crits, i alguna paraula sàvia a destacar, l'a
vi esbroncava al nét per haver-se aixecat tard.
El nét s'excusava, en mig de tòpics; termes gastats. Que si ahir era dissabte. Que si avui és diumenge. Algun dia hi haurà per a fer el que en aquests dies no es fa.
En Xevi havia sortit la nit anterior. Anys enrere sortir era més habitual que respirar. Però ara, el temps de reflexió, la preocupació pel futur i el dubte a les desicions, l'havien retingut a casa. Només sortia en ocasions especials. Esporàdicament havien vingut al poble uns amics de Barcelona. Entre la mandra i el narcisisme més descarat, el Xevi havia estat a punt de no baixar del sofà per anar a qualsevol lloc que fos digne d'entrar. Tenia esperances de futur. Les coses canviarien més endenvant. Res tornaria a ser com abans. Doncs seria millor. L'afany local i provincià el posaven malalt. Però tampoc s'imaginava com seria la seva vida en una ciutat. L'opció alternativa era estar sempre viatjant per escapar de la rutina, i com no, d'ell mateix.
Rememorant la conversa avi-nét. Només les hores separaven aquelles vives paraules.
-Jo a la teva edat ja havia fet moltes coses. Anava a mar. Pescava- deia l'avi convençut.
-Jo a la meva edat ja he fet moltes coses. Anava a mar. El mirava- li respongué el nét.
Una conversa gens natural i un xic descentrada. Valia la pena escoltar l'avi.
-Jo he pujat aquesta casa. De pescador a hoteler. Em sembla que ja he fet prou. Ara, si tan sols ho mantiguessiu. Als joves, la paraula mantenir us torba. Teniu masses coses per les que pensar, però res a ses cap- va sentenciar l'avi tot salant l'idioma de Llull.
-Jo vull ser jo. És diferent tot el que m'intentes dir. I ho vull complir. Vull matenir el que calgui. De debò. Estic disposat a sacrificar-me. Si vols, tu fas la meva feina i jo faig la teva. Qui sap. Potser ens ensortim- va retreure-li el nét en to irònic.
El xoc de generacions. Ningú s'imagina com n'és de complicat que els dos convisquin junts, sense que aquests acabin fent cap espectacle. Dos generacions diferents s'entenen menys que dos cultures diferents. La contradicció sempre hi és.
Mirar d'entendre un. Mirar d'entendre l'altre. Ignorar un o ignorar l'altre. I cap senzilla alternativa que alliberi les solucions, prou encadenades. La vida simple és la més difícil.
-Així no anem enlloc. Espero que el que tens pensat fer et surti bé. Però això que fas d'aixecar-te tan tard no es fa. Això no ho fa ningú- va condemnar l'avi.
-Els senyors s'aixequen a les tres de la tarda. Com jo no en sóc, de senyor, intento fer un gest humil i per això m'aixeco a les dotze del matí- va argumentar el nét.
En Xevi d'alguna manera li havia deixat les coses clares al seu avi. D'alguna manera temporal, calia afegir, doncs ben aviat, l'home savi tornaria a carregar contra l'inexpert.
-Ja tens divuit anys. Sembla mentida. El temps passa volant. I no te n'adonaràs que tindràs la meva edat. Llavors em recordaràs i diràs- quanta raó que tenia l'avi- i així jo restaré en tu una forçada influència- va resaltar l'avi amb prou força.
-Espero arribar-hi algun dia. De moment; ara visc el present- va confessar-li el nét.
Una conversa qualsevol. Una conversa matinal en un diumenge sec i erosionat.
A en Xevi cada vegada el sorprenien més certs comportaments típics de la Mediterrànea i que només, única i exclusivament, duien a la sang les persones que l'habitaven.
Comportaments irracionals. Expressions surrealistes. Coses aparentment normals per a ells però que feien les delícies dels estrangers que les observaven.
Aquells homes que passejaven pel carrer, eren un atractiu turístic més. Es comportaven d'una manera insòlita. No en pressumien. No s'impressionaven. Actuaven amb total naturalitat. En Xevi buscava aquest factor desde fa temps. La naturalitat.
De com algú pot ser artificial i no assabentar-se'n. Un gran motiu per cercar.
-Quins són els actes que fan que la vida valgui la pena?- va preguntar el nét.
-Doncs aquells que venen sense avisar. Aquells que no te'ls esperes. Sempre que siguin pel teu bé, es clar- va asegurar l'avi endut pel temps.
L'avi havia quedat reduït a pastisser i cuiner casolà després de la seva jubilació. Alló el mantenia viu. A vegades rondinava com ningú ho feia mai. Però era un gran home.
-Quan fas un pastís, l'elabores amb cura i afecte, oi?- va interessar-se el nét.
-Evidentment. Jo ho faig per vosaltres i no per mi. A vegades no m'agrada però m'haig de resignar. Si almenys pogués veure més agraïment en les vostres cares- va avisar.
-Entenc. Jo estic pensant, i definitivament, la manera de fer les coses com cal. Tan debò arribi el dia. Intento posar-me clar escoltant els teus consells- va afegir.
Poc després de parlar durant una bona estona, en Xevi va sortir a fer un volt. Doncs no hi ha res millor per aclarir el pensament que un volt en bicicleta ben relaxant que et faci arribar al mar i et toqui de cara el vent que aquest otorga. La brisa, la brisa enorme.
Al acabar aquell acte quasi religiós tornaria a casa i es posaria de ple en el seu treball.
Una tira còmica. Pensar-la. Crear-la. Plasmar-la. Perquè no és el mateix pensar que crear. Perquè no és el mateix parlar que recitar. A complicar-se.
Ara en Xevi restava sol a l'habitació recoberta de pòsters, ben ordenada i estructurada per armaris, calaixos i estanteries. A les estanteries es podien contemplar amb bon ull de curiós col·leccionista una pila enorme de pel·lícules en format digital. Tampoc feia lleig als grans llibres forrats amb tapa dura. N'hi havia de tot tipus, desde els grans clàssics a les obres més extravagants. El noi era en veritat un xicot variat. Li agradava variar. En la varietat està el gust. I la diversió es troba en la diversitat. Per això ell complia aquests màgics requisits. Volia ser un diversador de l'art. Ho volia expressar tot, de mica en mica, de bat a bat. Tot seguint el camí de la beneïta contradicció.
A mida que el pensar el tornava boig, imaginava històries que poguessin fer riure però que a la vegada portessin dins l'ou un rerefons amarg. Així la gent també es trencaria el cap. Valia la pena pensar. Era necessari pensar. Encara que molts polítics diguessin el contrari. Encara que el sofriment portés al dolor, aquest també portava a l'inspiració.
I com a totes les etapes de la vida, aquell esforç, aquell delit per tot, faria de la persona principal algú capaç de lluitar pel seus objectius encara que trobés dracs verds de Sant Jordi entre el camí més fosc i turbulent. Sant Jordi podia esdevenir un bon tema per una modesta tira còmica. Tot just faltava una setmana per que arribés la gran data, que, tan als catalans com als castellans, tan als romàntics com als bargants, omple tan de goig per un sol objectiu, la literatura. Així doncs, en Xevi deixaria la seva petjada amb una humil seguit de vinyetes aprofitant la proximitat de la celebració.
Aquest humil seguit de vinyetes alguna cosa havia de significar. Desde parvulari el mite de Sant Jordi s'havia explicat a les criatures com aquell conte etern. Però no pas el conte qualsevol que molts ni volien escoltar. Un contre molt nostre. Un conte de casa que més d'un cop contaven com un succés real. Una llegenda viva. Un mite a recordar.
Avui encara es posa en dubte l'existència carnal del sant. Encara que, en el cas de no haver existit, se li ha fet molt més que altres sants morts i enterrats.
Que podem dir del patró de Catalunya. Podem dir que reflecteix una manera de ser de l'epòca medieval. Algú romàntic. Algú que jugava pels seus ideals sabent perfectament que s'hi jugava la pell. Avui en dia encara n'hi ha de tipus així.
En Xevi no vol jugar el paper d'heroi. En Xevi tan sols vol fabricar una tira còmica que s'adapti al temps en el qual ha nascut i per tant, s'ha vist obligat a sentir i viure.
Degut a la lenta extinció, minut a minut, segon a segon, d'un diumenge que podia haver donat més de sí, així que en Xevi decideix ficar-se al llit. Demà serà un altre dia.
Moments abans de dormir, en plena fase del pre-son, el noi, per cert, gran lector de Josep Pla desde la preadolescència; sentia un neguit estrany pel millor escriptor de Catalunya, segons el seu punt de vista. Pla era més que un escriptor- deia.
Pla era un observador. Un visionari. Algú que et deixa de pedra. Hagués volgut sentir nostàlgia pel dia que va morir el gran narrador català i universal de l'Empordà. Hagués volgut plorar la seva mort. Però en Xevi ni tan sols existia el dia que el carismàtic pagès va dir merda als vius. En Xevi només era a fer barretines.
Al acabar la tensió per aquell suspir atrapat en la memòria d'un desig impossible, i per tant incomplert, el noi va pensar en el dia de demà, un dilluns recobert de glòria ausent.
Tothom odiava els dilluns i ell no ho feia menys. Mal dia, rutinari com pocs, lliscava entre el principi de la setmana i el retorn al treball més monòton i habitual.
De cop i volta en Xevi va quedar dormit al llit i no va poder ser testimoni del silenci que s'acabava de proclamar. Els ullets d'expressió felina se li havien tancat pacíficament.
Ja és ben cert allò que diuen d'alguns, que només són àngels quan dormen.
Tot s'havia tornat d'un color ocre impressionant. El silenci s'anava transformant en soroll de mica en mica. Una melodia excessivament baixa sonava. Aquesta era tan fluixa que ni tan sols se'n podia percebre el cant. Moments després es va poder saber que aquells xiscles eren ancestrals cants gregorians del tot rovellats. Les tonalitats d'un somni a mitjanit eren expressades per l'inacabable subsconcient irracional. L'adolescent caminava entre el blat d'un camp per ell mai visitat abans. Es preguntava què dimonis hi feia allà. Però res semblava tenir resposta. Com a la vida mateixa. Mentre el noi feia els possibles per parlar, algú li tancava la boca amb un drap blanc.
Aquell acte cruel va anar a més, doncs el drap li van recobrir tota la cara sencera fins al límit de no poder respirar. Ni tan sols sabia qui era el desquiciat que li barrava el pas. En un precipitat seguit de cri
ts i trons escanyolits es podia sentir com rajava aigua d'una font groga. La font anava agafant forma fins a convertir-se en una pilota de plàstic que acabava explotant. La pluja havia donat pas al desconcert més intrigant. Les gotes queien pel rostre del noi, cobert d'aquell tou tros de roba vella i gastada, confonent la carn d'aquest amb una llavor de primera generació. Creix. Creix. Creix.
Germina. Germina. Germina. En el fons, tot i la boira espessa habitual del nord, s'hi podien observar unes muntanyes nevades que esdevenien volcans que desprenien llet en comptes de lava. En mig de tot aquell deliri, el somiador avançava entre realitats invertides d'una natura predirigida. Unes senyals fetes de carquinyolis amb xocolata indicaven quin era el camí que tenia que seguir. Obeïa per por a perdre la seva ànima interior. Més endavant trobà uns grans bunyols exclusius pels sistemes digestius dels gegants. Unes xifres ridícules recordaven l'any que era.
Quan van parar els vells càntics interpretats per monjos benedictins del passat, el silenci tornà. I amb això, el noiet aprofità per fer un breu descans. Calia aprofitar les oportunitats. Però què és. Què va ser. Va ser allò. Allò va torbar-li la calma, la total serenitat. Com si res unes notes tocades ordenadament a piano el van hipnotitzar, fent-lo seguir el camí d'aquestes cap a on es dirigia la persona que les expressava.
El piano era gran, una imatge impactant. S'havia submergit dins l'imaginari dalinià.
Al centre un xiprer fort i palpitant hi havia nascut sense demanar permís al propietari.
Una escultura s'amagava rere l'ombra de la naturalitat. Allò no semblava somni. Allò semblava real. Però no ho era. Els núvols tapaven a l'home que restava sentat al costat del piano. Poc després, havia deixat de tocar l'instrument.
Una veu curtida i penetrant es disposà a parlar. El noi atemorit restà en silenci.
-Heu vingut per desició pròpia o per mera casualitat?- va preguntar l'home intrigat.
-No sé on sóc i menys d'on vinc- li va respondre el noi fent esforços.
-Ara sabreu qui sóc. Vaig nèixer el 8 de març de 1897- va dir l'home.
-És curiós. Jo vaig nèixer exactament 90 anys després- va desvelar el noi.
-Suposo que ja heu deduït qui sóc. Si encara no n'heu tret l'aigua neta, encara us diré més dades. Vaig morir el 23 d'abril de 1981. No em pregunteu que fa un mort parlant. Mai ho entendrieu. Jo només em limito a aconsellar- va remarcar l'home.
El noi, en Xevi, l'adolescent. O potser aquella essència difuminada representada en un somni gens prefabricat. Ara restava just al costat de l'aire espectral de Josep Pla, que única i exclusivament en aquell somni, s'havia convertit en l'home que era abans.
-Vos sou Josep Pla. No us puc veure en claretat. Per...- el noi va començar a notar greus problemes a la seva gola. En tots els seus somnis, quan intentava parlar, duia sempre aquell drap vell i fastigós que l'afogava per tots cantonts. Representava l'impòtencia per algunes desicions que encara no havia decidit realitzar. Va continuar, fent els possibles per parlar- ... Perquè no us veig?- va interrogar amb un cert interés.
-Només sóc aquí perquè el vostre subconscient ho ha demanat. No acostumo pas a venir perquè sí jo. Si voleu saber alguna cosa, només us dic que el millor és no saber res. El món és una collonada. I dintre d'aquesta collonoda que és el món, hi habiten moltes altres collonades, grans i petites, i de tots colors variats. Si us fixeu en el que us dic, mai trobareu una collonada que sigui exactament igual a l'altra. Al igual que les façanes. Sento un gran predilecció per les façanes perquè per mi expressen un gran erotisme. Em voleu sentir com a Pla o com a Josep?- va desvariar l'home.
-En aquests moments no sé pas que dir. He pensat molt en vosté. En el dia que va morir. Un 23 d'abril. Un dia de Sant Jordi. El mateix dia que morí Cervantes. El mateix día que morí Shakespeare. Tot un honor morir el dia del llibre per a un escriptor. A vegades penso massa. Hi dono voltes. I no sé com s'ho va fer per morir aquest dia. Tampoc sé perquè jo vaig nèixer el mateix dia que vosté- va manifestar el noi.
-Simbologia noiet, simbologia. Potser el món està conectat per algunes dades que a simple vista resulten ser un grapat de casualitats banals. Jo no li puc dir gaire cosa. Sóc força escèptic en aquest aspecte. No puc mostrar-me com voldria. Per això jo, Dalí i d'altres persones de l'Empordà vam decidir crear-nos un personatge que ens fos fidel.
Dalí i jo som com la lluna i el sol. El seny i la rauxa. Moltes vegades ho deu haver sentit. Estem envoltats de clixés i estereotips. No podem encongir els homes a simples etiquetes. La globalització ja la vaig predir jo. Li ben aseguro, que moltes vegades, la rauxa era jo i Dalí era el seny. I d'altres, jo el seny i ell la rauxa. Els papers no paraven de variar. Perquè com vosté sabrà, en la varietat està el gust- va perfilar l'home.
-No aconsegueixo desfer-me del drap que tinc lligat al cap. A vostè tampoc el puc veure amb certa claretat. Le explicaré una vivència de fa uns dos anys.Un dia, espontàniament (adoro els actes que són espontànis) van actuar així dos amigues d'aquell temps escolar. Em van agafar una carpeta que jo tenia plena de fulls escrits, però mal ordenats. I sense que jo els hi demanés, elles van començar doncs,a ordenar-lo. Semblava que m'ordenessin la vida. Vaig sentir una màgia interior.Actes com aquells, plens de puresa, poques vegades es repeteixen. No pretenia pas que m'ordenessin la carpeta. I ho van fer improvitzadament. Ja m'agradaria fer coses així, a la valenta, i amb sentiment, sense ús de raó, però amb fonament. Són coses per les quals un agraeix tenir ulls, siguin com siguin. No troba?- va assenyalar el noi.
-Això sona molt a sucre. I jo em prenc el cafè amb sacarina. Així que no sabria pas que dir-li. La condició femenina sempre l'he tinguda present. Tot i no estar gaire vigent en els meus pensaments. Altres vegades ja he dit que jo només em puc enamorar de grans i bells paissatges. Les dones només em porten maldecaps. Sona a misògen. Però cadascú es com és, sap. Jo només sóc un pagès ensinistrat- va expressar l'home.
-M'hagués agradat fer-li una entrevista atemporal. Jo de petit volia ser periodista. Llegia masses còmics d'en Tintín. Més endavant vaig descobrir horroritzat que aquest camp
només s'envoltava d'interessos partidistes relacionats amb la política i la publicitat.
Així que vaig decidir anar per lliure, per dir-ho d'alguna manera- va citar el noi.
-A què es dedica vosté?- va formular un tant sorprés l'home.
-Encara que no pugui veure la seva cara, ni vosté pugui veure la meva, li explicaré. Jo intento ser un aspirant a dibuixant de còmics. Tot i que no vull tancar-me barreres en altres expressions d'art. No crec que existeixi una limitació en el món. Tot consisteix a expressar, extreure, encara que a vegades molts pensem que la nostra personalitat està construida a base de retalls d'altres i amb una mica de cura l'hem enganxat com un gran collage. No vull pas pensar això- va objectar el noi.
-Tot pot arribar a ser molt absurd. Com deu saber jo sempre em vaig oposar a la, tan gran per alguns, corrent del noucentisme. Jacint Verdaguer em resultava soporífer. I ara és una de les figures més destacades de la literatura catalana. Això va com va. Tot és molt relatiu. Hi ha gent que prefereix llegir l'inexpressió d'un objecte inexistent ben envoltat d'un paper de plata incandescent a l'expressió existent d'una realitat banal. Jo sempre m'he quedat amb la segona opció; gran opinió- va xerrar l'home.
-El que jo vull és agafar la relació del xoc generacional. El xoc avi-nét. Sembla força interessant. Tenia pensada una tira còmica de certa inspiració catalanista, ben enduda per les idees de Francesc Pujols. Alguna cosa que valgués la pena. Alguna cosa real.
Ara mateix ni jo ni vostè som reals. Jo porto un drap blanc al cap i a vostè li cobreixen el núvols. El piano, penetrat per un xiprer que a primera vista semblava resistent però mica en mica s'ha anat deteriorant, ha confirmat l'eterna i enfosquida por al fracàs. Sempre estem condicionats al que ens pugui passar- va deixar anar.
-No tingui pas por de convertir-se en carbassa. Espriu ja va dir que el més segur a la vida és la mort. I Ruyra no sé pas que va dir, però vinguent de Blanes, precissament allà on el vent de tramuntana toca més baix, no crec que deixés de dir algunes paraules ben dites, pròpies de marina. El lloc també fa la persona- va sentenciar l'home.
Un seguit de crits esmicolats van interrompre la conversa entre Pla i l'adolescent.
A l'adolescent li sigué tret el drap blanc i Pla va poder ser vist amb normalitat.
-Sempre he dit i diré que l'escriptor té una responsabilitat total davant l'època que li ha tocat viure. La primera obligació d'un escriptor és observar, relatar, manifestar l'època en que es troba. S'ha de ser tossut. Si això no es porta a terme, malament rai!
Van ser les últimes paraules que en Xevi va sentir de l'escriptor empordanés. Havien quedat molts temes pendents sota la pluja. Ara res importava. En Xevi s'havia despertat. Eren les cinc del matí. Aquell somni l'havia impressionat. Tancaria els ulls de nou i faria els esforços possibles per calmar-se i tornar a dormir.