El noi del Sud

Vam sortir depressa de l'escola. Aquell dia no hi havia classe per la tarda. Si no recordo malament, era un divendres, a principis de juny de l'any 2000. Començava a fer calor, les modes canviaven i les constants profecies apocaliptiques no s'havien complert, així que aquestes s'ajornaven fins l'any vinent. Els nostres telèfons mòbils eren més grans, menys sofisticats i només servien per trucar i, de tant en tant, enviar algun missatge de text. Els nostres caps de setmana eren previsibles. Soliem passar-los en un polígon industrial, que a més de ser la zona comercial i el lloc habitual de moltes persones que anaven allà a fer les seves respectives compres, també era el centre d'oci adolescent per excel·lència. I la raó per la qual ens reuniem en aquells metres quadrats recoberts de formigó, era perquè allí s'hi trobaven els nostres estimats multicines. Tot i això, sovint la màgia de la improvització donava sentit als, com ja he dit abans, previsibles caps de setmana. I aquell divendres va ser un d'aquells cops. Res estava planejat. Encara sembla que el vegi, a ell.

Ell era vanidòs i un xic ximple; sempre amb aquell extrem afany de diversió que el caracteritzava, però tot i poder fer sempre el que li passava pel cap, mai en quedava satisfet. Tenia uns ulls blaus, del tot purs; d'aquelles mirades que el feien sortir sempre amb la seva, i li brillaven tant que la gent en solia fer escarni, qui sap si per simple enveja o perquè realment eren massa macos com per anar-los mostrant a cada cantonada. Certament, era inevitable la meva fixació per ell. Li agradava molt jugar, i no pas en el sentit lúdic de la paraula. Més aviat en el sentit emocional. Era un ésser terrible però alhora encisador pel qui em sentia atret desde feia temps. I per sort, aquell dia tenia el pressentiment de que estava a escassos segons de ser meu. I quan passès a ser meu, faria amb ell el que volguès.

Aquella tarda m'era igual veure als altres amics. A ell semblava que també. El que hi havia entre ell i jo era molt diferent. En els últims mesos la nostra relació era cada cop més a flor de pell. La resta d'amics segurament mai sabrien res sobre la nostra aventura amorosa, que anava consumint-se al marge de la societat per dues raons, per precoç, i per homosexual. El que quedava clar era que l'important era disfrutar aquell bonic moment. Ningú n'havia de saber res. També, imaginavem la de casos com el nostre, i que mai veurien la llum. N'hi devia haver un munt. Era del tot misteriòs i morbòs que això passès. Tothom restava càndid, mentre nosaltres en aquell moment sentiem una atracció mútua impossible de descriure en paraules. I era allò el que em feia sentir més enllà de tot ésser humà, per molt grandilocuent que semblès aquest sentiment.

Somriure contra somriure. Les nostres carones deien molt només en una mirada. Pel camí ens anavem fent paranys, l'un a l'altre. Quan vam arribar al seu àtic, les corredisses per veure qui arribava abans a la porta eren sorprenents. L'ascensor aquell dia no tenia sentit. I en arribar a la porta, es va treure les claus de la butxaca, per obrir amb certa vehemència. Després de veure la televisió durant una breu estona, ell em digué les paraules claus. Va ser quan va pronunciar aquell "Anem a la meva habitació". Jo ja sabia que significava allò per molt que em fes el despistat. Així que em vaig estirar al seu llit, em vaig rel·laxar i va apagar tota llum possible per després encendre el meu cos.

Acte seguit vaig sentir que s'apropava a mi. Va començar a tocar-me el cul amb una sensualitat que mai oblidaré. Em va treure la roba. Li vaig treure la roba. Cos contra cos. Les coses semblen més fàcils. Poc després, al fer-me meu el seu cul, gairabé se'm desfan les mans. Quan va agafar la meva polla en erecció per sacsejar-la durant un minut, el meu cos va experimentar una explosió de sensacions del tot irrepetibles que aquell dia es vivien per primera vegada, per tant jo també era més susceptible. Per a mi el temps, es va parar en sec. Era pel seu cul, i pel meu, per la seva polla, i per la meva. Un llit acollidor, d'un tacte mai igualat. Una habitació recòndita, en un àtic en bona posició. Erem a les fosques, i la poca llum que hi havia era natural. Això ho feia encara més especial. No em movia del llit , però tot i axí, semblava que volava. Era fantàstic. La meva boca i la seva ja no eren dues, sinó una de sola. Quan ell va estar a punt de descarregar tota la lefa acumulada, se'n anà molt ràpidament, tot despullat, cap al lavabo del costat. Jo em vaig quedar de pedra. Em sentia realitzat. Al contrari que ell, no vaig arribar al lavabo a temps, i per tant, la meva lefa quedà impregnada als seus llençols. Em vaig aixecar. Anava nuu. I per completar la tarda, vaig anar al seu balcó, a contemplar desde allà com el sol s'amagava, el cel s'enfosquia, i el mar de Blanes, restava en calma.