EL NEN DEL TRICICLE - Carrer Carnisseries

Aquella tarda del 5 de juliol de 1935, quan la llevadora va sortir del dormitori del Josep i de la Malena, portant en braços el farcellet d’una criatura que bramava i tremolava com ho fan els nous nats, a l’estància que servia de alhora de cuina i de sala d’estar a “Cal Agutzil” és va fer un silenci expectant.

- És un noi, Josep! – va dir la matrona.
- Molt rebé – va contestar el pare fregant-se les mans – Carmeta, tens un germanet amb qui podràs jugar.

La nena de tres anyets se’l va mirar i va somriure al home.

- “Gemanet, gemanet”...

No sàvia ben bé perquè, però si el pare estava content, doncs ella també.

Es va escórrer de la falda del Josep cridant:

- Mama, mama!

La nena es va dirigir cap al dormitori dels pares, però quan anava a aconseguir-ho, una doneta menuda i prima, amb la cara colpida pel sol lleidatà, la va aturar i prenent-la en braç, li va plantar un petó ben sonor a la galta molsuda abans de dir-li:

- Ara la mama dorm, bonica. Ha treballat molt i com una valenta per dur-te aquest germanet tan petit. Deixa’m la dormir, si?

La Carme se la va mirar amb aquells ullets blaus i amb aquella carona riallera i va dir-li:

- Si. Mama, mama, vull mama!

El Josep que estava assegut al costat de la taula rodona, amb el seu fill en braç va dir-li:

- Carmeta, filla, vine. Mira quin germanet més guapo que tens. És teu. Oi que el cuidaràs?

La menuda obedient, va callar i se’n va anar cap al seu pare amb aquell “Gemanet”

- Mira, Carmeta. Has vist? Que’n és de petitet, oi? Mira quines manetes te i com brama.
- No! – va ser la resposta que va rebre. – No, vull mama!



Era estiu. Les finestres de la caseta, situada al carrer de les Carnisseries, del casc antic del poble, estaven obertes. Els carrerons estrets que servien per protegir les cases del fred del hivern i de la calor del estiu, estaven deserts.
El portalot de fusta mal polida i desgastada per les intempèries, amb el seu forat rodo per deixar entrar i sortir els gats, estava obert de bat a bat.

A l’entrada hi feia fresca. Les escales de terra estaven netes i encara conservaven les llepades d’aigua que una ma experta havia escampat abans de passar-hi la granera.
Unes cadires amb el cul de palla trenada, una mica polsegoses, esperaven buides i temoroses les posaderes de les veïnes que no tardarien pas a venir a veure al nou nat. En un racó a la vora de les escales que donaven al pis principal, estava plantat el canti de fang grisa ja disposat a saciar la set de les visites que vindrien aquella tarda.

Acabava de nàixer l’Enric.