AQUELLA TARDA A LES 4 - CAPITOL 5 - ADELINA

Un relat de: Yol Llubes
CAPÍTOL 5
ADELINA

El silenci que queda desprès d’un bombardeig és quelcom d’esgarrifós. Les criatures, els animals i els humans, estan tots callats, muts, immòbils. Un no s’atreveix ni tan sols a respirar... No gosa ni moure’s. Se segueix esperant la pròxima bomba, perquè sempre hi ha una segona bomba. Es desitja que tot pari, però s’espera la propera... perquè no pot no haver-ne una altra.

El silenci que queda desprès d’un bombardeig és com despertar-se d’una apocalipsi. És primitiu, és diferent d’un silenci normal. És realment l’absència de tot soroll: no res, ni una mosca, ni un trist alè, ni un furtiu batec d’ala, ni la caiguda d’una agulla al terra...
És buit de tota vida, buit de tot moviment, és com una sordor enorme. Tot està quiet. No és mou ni l’aire..., és com un forat negre dins l’univers...
Aquest horror l’estic vivint ara. L’estic descobrint ara en la meva pròpia pell.

Estic enterrada sota les runes d’una casa del carrer Major. Havia anat a la modista, la senyora Conxita. Estava pujant les escales fins a casa seva, al darrer pis, dalt del tot.
De sobte aquell soroll vibrant sobre el meu cap i desprès o tot alhora, una tremolor sota els meus peus... les escales es desfan, es fonen com un terròs de sucre dins el cafè. Una sensació d’ingravidesa, lleugera... i la llum s’apaga...

- Holaaaa!... Que hi ha algú?... Holaaa!... Aquí, sóc aquí!... Ajut! ... Em sent algú? –estic aterrada - No sento res, només escolto el silenci...
- Ningú no sap que estàs sola sota aquestes runes... - em contesta la meva veu interior...

Em faig la sorda, ni li responc. No vull donar-li la raó.

Decisió presa a darrera hora. Vaig passar pel carrer del Carme, vaig veure aquell teixit estampat. Me’l vaig comprar i vaig decidir anar a veure la senyora Conxita.

- Ai mareta meva! Ningú no sap que estic aquí sota, enterrada per un munt d’enderrocs.

No sé on em trobo, tampoc no sé quina hora és. Em sembla que he perdut tota noció del temps. No sento el meu cos. No noto res. Només em contesta la veu muda i freda del silenci. M’he de calmar, he de respirar fort... m’empasso els mocs, se m’assequen les llàgrimes i somric .

- Quina mala sort! Avui si que no tinc el dia! – m’escolto dir en veu alta – Per molt que faci, no puc fer res... perquè no em puc moure. I com de totes formes no tinc res de millor a fer que esperar tan si com no... doncs apa m’he de fer fotre! I em sembla que n’estic molt de fotuda... Molt.

És curiós com un teixit estampat et pot canviar la vida. És d’un sarcasme immens. És d’un humor negre terrible!

- Mai no havia notat com n’ets de forta – li dic a la meva veu interior -. Que n’ets de poderosa! Solament t’estic sentint a tu, ara. Calla bruixa! –crido altre cop en veu alta, enfurismada - Deixa’m somiar!... I és que no calles, no calles... No hi ha manera. Si pogués em taparia les orelles, però no puc...

Pel cap em passen les imatges d’ahir al vespre. Estàvem sopant, en Joan i jo, i vàrem discutir per res. Què si el brou era massa salat, que si la verdura era insípida.
Ves, quines ximpleries. Almenys quan torni a casa desprès de la feina al tros, veurà que no hi sóc.
D’haver-ho sabut, hagués deixat engrunes de pa pel meu camí, per deixar pistes... per donar alguna mena de senyal de vida, rastres del meu passatge.

És important saber que et trobaran a faltar, saber que algú et buscarà...

- Així que noia toca esperar, sense moure’t massa – em torna a dir la meva veu interior - Esperar, escoltar, callar... pssttt, silenci!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Yol  Llubes

Yol Llubes

46 Relats

101 Comentaris

31922 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Vaig nàixer a Alcoletge, província de Lleida, als anys seixanta.
Soc filla d'immigrants catalans i vaig ser educada a França (Strasbourg).
Escriure és per mi vital, ho necesito com necesito l'aire per respirar. Preciso de l'escriptura per despullar-me i retrobar-me



Llibres publicats:

*Primera traducció al català com a co-traductora amb la Mònica Miro Vinaixa del assaig
"DE LA INFLUENCIA DE LES PASSIONS SOBRE LA FELICITAT DELS INDIVIDUS I DE LES NACIONS" de la Germaine de Staël,
Art de la Memoria

*Finalista II Certamen EPISTOLAE 2015

* Grup Scriptura
* Scriptors d'arrels (grup que trobareu a Facebook)

LLIBRE PREFERIT: ANIMA de Wajdi Mouawad - Edicions del Periscopi

Gràcies per seguir-me i gràcies pels vostres comentaris