ECLIPSE DE LLUNA

La Lluna s’està empolainant,
Està nerviosa com un flam.
Avui l’astre rei, el Sol, l’ha invitada
A passar una estona amb ell.
Lluna no pateixis, que sempre estàs bonica.
Posa’t una mica més de pols d’arròs,
Sobre aquesta carona rodona
I un xic més de mantega de cacau sobre els teus llavis blancs.

Han quedat per trobar-se de dia.
Això a la Lluna li fa cosa,
Ella està acostuma a la nit,
Tots aquestos flaixos de llum i
Tots aquests fotògrafs li fan vergonya.
Ella somiava en un acte íntim,
a la llum de les espelmes i de les estrelles,
però és clar estem parlant del astre rei.

Un estel fugaç acaba de passar
Per davant de la Lluna i l’ha ajudat a pujar-hi.
Ell la portarà amb ell.
L’estel li diu, “Lluna estàs molt maca avui,
I és que jo sempre et veig de nit”.
La Lluna s’amaga darrera les seves pestanyes gebrades
Li fa vergonya que li diguin coses boniques.
Es baixa el vel de núvols blancs per tapar-se la carona.

Ja està. Ja han arribat.
El Sol baixa a dar-li la benvinguda,
Brilla com el sol... que’n és de refulgent
Els fotografs estan tots esperant,
Però els núvols protectors no deixen que la vegin.
El Sol, la gira cara a ell... sent la seva vergonya,
I fent li donar l’esquena a tots aquests curiosos
Li fa un peto que durarà una eternitat...