CARTA AL AMIC INVISIBLE

Estimat TU.

Fa pocs dies que vares decidir viure la teva vida
Fa pocs dies que em vas dir adéu,
sense donar-ne opció de retenir-te,
d’oferir-te quelcom de millor…
Et vaig escoltar… sense entendre els motius que em donaves.
La meva boca no podia articular so.
Els meus ulls no paraven de mirar-te per empresonar-te un màxim.

La teva cara estava viva, bevia les teves expressions facials,
els teus ulls d’olives negres, les ditades que el fred i el vent han dibuixat
Sobre la teva pell estimada,
Aquelles arrugues, senyals de les teves vivències,
que tantes vegades he desitjat resseguir amb la punta dels meus dits…
No podia olorar més del que ho feia per conservar el teu olor a vent fresc.
El perfum del teu cabell carbó, emmaranyat amb aquelles quatre canes.

Aquella boca feta per seduir i embriagar.
Aquella dents per poder mossegar la vida amb força i desig.
Les teves selles despentinades pel vent,
les teves galtes cercades per la força de les teves rialles.
Les teves orelles acostumades a escoltar als altres…
Els teus llavis fets per calmar totes les sets.
La teva mandíbula que de ben segur vas haver de serrar més d’un cop.

Estimat TU, no sé si arribaràs a llegir aquests mots.
Estimat TU, si t’ho repensessis,
Estimat amic invisible sàpigues que aquí hi tens una amiga visible.