AQUELLA TARDA A LES 4 - CAPITOL 4 - SALVADOR

Estic estirat sota un arbre a l’hospital provincial de Lleida. M’han destinat a l’ala dels soldats del front que han de ser amputats.
La lletjor és per tot arreu, al meu voltant. Aquí ja no queden homes sencers. Tots han perdut alguna part física d’ells mateixos.
Això sembla el purgatori... No és l’infern és clar, però dista molt de ser el cel...
Si és que n’hi ha de cel ... Si és que en queda algun tros per algun lloc.

És la meva mitja hora de descans i m’estic fumant una cigarreta sota un xop. Un sol afectuós de finals d’estiu, més que del mes de novembre, m’està fent pessigolles als ulls.
Aquest és el meu moment, el moment en què m’aïllo de la resta del món i miro d’oblidar l’atrocitat de la guerra.

No em varen cridar a files perquè un defecte a la vista i uns peus plans, em van lliurar de rendir servei a la “Pàtria”. És per això que m’he fet infermer, per servir els meus iguals, no per destruir-los.

Els infermers som gairebé uns déus en temps de malalties i de guerres. Els pacients ens adoren o més ben dit ens veneren, però sobretot ens temen. Una bata blanca es gairebé igual que un cap coronat. Som als seus ulls com uns éssers tot poderosos, capaços de salvar o de deixar morir.

Quina sensació tan forta i tan irreal alhora perquè som simplement unes persones que estem acostumades a tenir la mort com a companya de treball. I això no vol pas dir que no la temem, que no la respectem, oh i tant que ho fem, però ja no ens sorprenem. Com ens pot sorprendre algú amb qui es conviu cada dia?

... Però què és això?... Les meves orelles capten un “run-run” inquietant. Obro els ulls alarmat i segueixo guaitant el cel. El sol em fa pessigolles a la cara, però la meva experiència em diu que cal que m’espavili.
Són avions dels Nacionals! No els veig però els sento! Maleïts siguin!
Em poso de peu d’un bot, llenço la burilla de la meva cigarreta, l’apago amb la sabata d’un gest brusc i me’n torno corrent cap a dintre del recinte.

- Nois, alerta! Els Nacionals estan sobrevolant Lleida!
- Què diantres dius, Salvador – em respon un company de treball.
- Dic, que se’ns està girant feina!
- No fotis! Cagon l’ou!

Són les quatre de la tarda de l’endemà de Tots Sants, dia dels difunts. Quina ironia, com si només hi hagués un sol dia dels difunts en temps bèl•lics...