El món on vivim

Quantes vegades us heu sentit completament perduts en mig d'un llarg camí, on hi camines lleugerament etemorit per la negra llum al qual et dirigeixes?

A mi m'ha passat molts cops. Tinc gairebe 18 anys, i me n'estic donant compte que tot el que he viscut fins ara no és ni la meitat del que em falta per descobrir. Per mi, cada hora, cada segon i cada minut de la meva vida són hores i dies que passo tencada en un món, aïllada de la realitat on el cor és qui dirigeix el timó. La solitud és la meva màxima esperança de sobreviure en un món que no m'agrada, que em defrauda en tot moment i que em fa sentir partícipe d'una societat on ha arribat a tal punt d'ingnorància que ha creat un materialisme d'allò que per un poeta, un filòsof o un romàntic és l'essència de la vida, el punt nostàlgic de l'oblit o el reflexe de la lluna sobre el mar en la més meravellosa timidesa d'una nit d'amor. Em preucupa el fet de què en un futur jo acabi sent una d'aquestes persones ignorants. Una de les coses per la qual jo em caractaritzo és la timidesa. Algun altre no la definiria com a característica sinó com a defecte.

Fóra bo que cada persona es dediqués una estona del dia a ell mateix, però donem tanta importància allò que ens rodeja que ens oblidem de qui som i ens mantenim en l'oblit. És més important saber el perquè plora un amic nostre que no pas descobrir perquè ens estem nosaltres aguantant les ganes de fer-ho també, però és tan gran la distància que hi ha entre el nostre cor i la nostre ment que ni ens en donem compte que som nosaltres els que no estem bé. Però aquesta realitat l'hem anat crean nosaltres amb el pas dels anys. L'arrogància que determina l'enveja fa que els genocidis siguin més i més cada dia, i aquests mostren l'egocentrisme que ens està dominant i que ja està fora de tot control. Aquelles persones qui després de llegir aquest fragment dels meus pensaments sobre la realitat o reivindiquin i no i estiguin d'acord, que en seran un 90%, són les que contribuiexen a crear aquest món d'aspectatives establertes per defugir tots el problemes.

Si voleu que us digui la veritat, m'he plantejat moltes vegades els dos estils de vida i m'he proposat trobar quin d'ells es viu millor. I de moment la resposta que he trobat és un poupurri entre els dos. És a dir, és molt fàcil pronunciar totes aquestes paraules, però complir-les? Aixi és com em sento jo. Per una banda viure en la vida materialista és molt més fàcil ja que els problemes es queden reduits a la simple rutina, petits errors que ens costen d'acceptar i d'afrontar però que al cap i a la fi sempre tenen un solució, però si estàs summergit a un pensament completament oposat a l'estil de vida actual tindràs doble problema, primera perquè no pots viure aïllada i intentar portar una vida doble, és a dir anar a treballar, anar a esmorzar a les onze quan tens mija hora de descans, comprar un jersei per una teva amiga que acaba de fer els 18 anys i fer-ho a un Massimo dutti, ja que t'estaràs contradint a tu mateix i et fara sentir malament.

Jo sé que visc en aquest món i se que també en molts aspectes visc enganyada, però almenys sóc feliç i em sento lliure, perquè puc viure en un ambient materialista organitzat per un capitalisme que cada vegada és més poderós, però sé que no depenc d'ell en un aspecta espiritual. Escoltar és bo, utilitzar els consells que et donen pot ser bo, però si el teu pensament sobre quelcom consell que et donguin és completament diferent i estàs convençut que qui s'equivoca és l'altre persona seria un error creure'l i deixar de banda el que tu pensaves, perquè tu no ho sabràs però t'estaras enganyant a tu mateix. A vegades és bó equivocar-se per saber que estaves en un error i llavors reflexionar sobre en què ha fallat i segur que mai més t'entrevencaràs dues vegades sobre la mateixa pedra. Per tan, és bo que seguim les modes, que fem el mateix que fan els nostres amics.. seguir un món i avançar al mateix ritme que ell però mai deixar de banda la vostre persona.

La clau de saber existir en un món on tu controles la teva pròpia persona i pots arribar a dominar part de l'exterior és ser, evidentment, bona persona i sobretot se viu, "pillu", tenir les idees molt clares i no deixar que res et faci canviar el rumb del teu camí. Sigues segur de tu mateix, i la teva pròpia persona prima per davant de tot i de tothom.

Quan llegeixes un poema, plores o et guardes les ganes de fer-ho només per el simple fet de fer-te el fort? Diem moltes vegades a un amic que l'estimem molt i que mai el volem perdre, i a nosaltres, ens ho hem dit mai?

No tot en aquesta vida és perfecta. No has de confiar en tot el què et diuen, pensa-hi abans i busca el missatge que hi ha rera cada frase,cada paraula, mirada… i trobaràs la perfecció un cop hagis ajuntat totes les peces que hagis anat acumulant durant al llarg de la teva vida. Si te'n deixes una pel camí, o has agafat l'errònea, no pateixis sabràs trobar la bona. No t'enfonsis mai per un assumpte externs a tu, o per un problema que t'hagi pogut passar, mira sempre el què et convé més i no oblidis però si utilitza el record com a mitjà per retrobar altre cop el teu cami.

Perdre les esperances en tu mateix produeix un patir constant i perds totalment la noció del temps. No saps ni allà on vas ni el que vols fer. Et sens perdut en un llarg camí, on hi camines lleugerament etemorit per la negra llum la qual et dirigeixes…