Una ciutat qualsevol... en la vida del gran masturbador

Després d'estar corrent pels carrers dies abans del dia de l'Arrossada, ja de nit, amb una pluja fina que lluïa els carrers, passant pel casc antic, on està situada l'Ajuntament, la catedral, la plaça del mercat i més enllà el parc que ens atença al riu, vam començar a notar una oloreta, que no indicava gaire cosa més que era una nit podenta, simplement i amb tot l'abast de la paraula.

El carrer ample i amb una inclinació desde l'eix feia lenta l'aproximació al pont, primer perque hi havia un semàfor que de poc m'atropellen i no és pas que no mirés, sinò que badava dabant i darrera i de costat, com si fós una papallona que rodeja la seva presa per poder-li tirar un verí que l'hipnotitzi fent-li agafar una atenció especial als meus moviments, possiblement estúpids i cautivadors al no pensar, fins que em va aturar perque rondant-la de poc em quedo sense dents.

Així que al creuar el carrer ja enfilat escales a munt de la vorera arribem amb un grapat de passes al robust, ferm i vell pont que creua fins als molins, fins a 12 rodes de molí estaven treballant anys ençà, però en aquests dies estaven inundant-se, justament quan es portaven mesos sense ploure ni un glop de raïm va caure tant que les clavagueres no donaven l'abast i tot surava pel riu i el riu estava segur del que feia, donstrant-se fosc com la nit que ens empeny a seguirlo; es va enfilar veient-se l'aigüa negre i blanca i grisa com un dia fosc d'aquells d'hivern però després de la setmana santa, com si un món s'hagués incinerat i les seves cendres rondessin cap al mar per arribar a la pau d'on tothom neix.

Com si una cossa s'hagués aturat en el temps es desprén l'olor, i la suavitat d'un riu podent en brisa de matines, que desitjant ser penetrant s'inmortalitza en una fotografia d'un cop mortal que el suporta tot un pont que el Segura que està de rauxa i nosaltres tornem a la Casa, del dabant del parc on cel·lebràrem l'any nou tots de gal·la i de bons propòsits ens llancem de passeig, d'on menjant i plorant vam jugar i destacar.

Recordant l'anècdota del moment anterior que tenia gana, entrem al bar del dabant i ens trobem tota una colla de ganàpies que semblaven bultós però no pas de carronya perque de vergonya no s'hi ambientava, tot de color vermellós com si d'algun lloc hagués sortit un cuiner pinxo panxo que tallava les barres de mig com qui munta un peta com quan prepara el bacó com si fós un sabater. L'espectacle era natural, extrem i descarnat, amb una esquena lliure de la texana, el verd semblava interferir a totes les ànimes, com també les ànsies de cautivar-ne l'aigua que brolla de la font, així ratllant-ne i fent espurnes l'entrepà sortia tant car com les llengues que es voldrien endinsar entre els pits acuirassats per la jaqueta sotaguardada amb un guardià d'acer que envolta a cada mugró indicant l'eslògan, brillant i clar com un flaix que enretira les llenes.

Ens trobem oberts, no pas com l'altre dia que trucant i trucant només quedava conversar i sentir aquelles paraules que només se senten a mitjanit i a mitja tarda, d'aquelles que adormen i arrodoneixen el dia amb un toc de pena, de morbo, de sal i poc pebre. Girant-se la clau va agredint-se més la calma fins a sentarse entre matolls i una fusta, contemplant els llams de cada imatge sobrequeiem poc a poc dins la ombra que envolta la foscor. Aquesta tempesta remou els branquillons que després de tant tremolar les garrofes acaben per despendre's i es dirigeixen a recollir-ne els fruits i degustar-los fins l'endemà.

Abans de venir la marina desfilem cap al cuartel del que la batalla serà vençuda. Així que enfilant-se cap al nord, sense perdre el pendent s'enllança l'ascensor cap al segón nivell, i comença la partida a quatre cantos, anem tirant de cara a la barraca però sense massa salsa ens pilotem cap al llit, i d'una rebolada estem tots dins de la flasada, rodant i tornant-nos com una gamba es van coent les nostres galtes, la del darrera i la dabantera mantenen dura l'eina com si fós a la caldera, el caldo va bollint i bollint sense sobreixir perque hi ha molt sofregit que manté a foc viu i amb caliu la flama del pilar.

Com que la son fa dormir la raó vam tirar de l'immaginació oscil·lant com els braços per l'esquena passatjera a pas ferm i veloç trossegen cada pam de la carn, carn amunt, espatlles i braços són mossegats; i les mans del foc s'arrosseguen per la vall fins la sella del coixí, on reposa un tel de sucre fós, que lluent i dòcil m'atença les natges que protegeixen el pas al caminant, però no pas al trabucaire que a cada pas deixa emprempta i conquesta cada penya i turó amb sa bandera amb gemecs i somriures fent tremolar la terra fins al roent martell que encara no trinca perque el foc l'empelta, sinò que al dormilega que a cada corba s'asseu, s'hi dorm i somïa com un nadó que busca un calentó racó.

D'una costa de cadera a mamella, una ma les venera, un ritual de passos amb ritmes confusos i desiguals evoquen a endormiscar les feres que veneren. Aquestes feres amb un ull obert gemeguen quietes, amb els braços obrint pas l'espasa gèlida s'enlaira, amb puny ferm, és dona que l'abraça, i l'entrecuix refresca. Les feres s'inquieten, ja no tenen bon jeure, i es desperten amb uns ulls com dagues amb fam de carn; les feres tendres i terses, sensibles i vives s'arrosseguen fregant el nas pels llançols del camí, ambdues lleugeres i fermes busquen la ma que les pugui prendre.