EL MINUTERO

Lleida, març 1938



Carta dirigida a l’oficina de les persones perdudes.

Benvolguts Senyors,

Junt amb aquesta carta trobaran una fotografia de qui ha estat el meu amo durant molts anys. La darrera vegada que vàrem estar treballant plegats fou el dia 27 de març de 1938, dia del gran bombardeig que va tornar a ferir Lleida. Vaig comptar fins a trenta sis descàrregues de bombes llançades sobre la ciutat...

Abans d’aquella data, el meu amo i jo vàrem estar voltant per les carreteres, on la gent fugia, formant uns llargs cucs que es movien lentament i cansadament, fugien per refugiar-se dins les entranyes de la vila.

El meu amo, tal com ho podreu veure en la foto era un home amb una panxota enorme, senyal de bon viure i de bon menjar, no obstant aquest ja no és l’aspecte que té avui en dia. Aquesta foto va ser presa abans de la guerra quan era una persona riallera, optimista amb un bon humor contagiós, simpàtic, que reia amb un riure sonor i molt fort, una rialla molt oberta, esplendorosa que recordava els espetecs d’una porta de fusta xerricant dins d’un corrent d’aire.

La seva barba era blanca, igual que el seu cabell que amagava sota aquest barret de palla i els seus ulls negres semblaven dos botons de carbó brillant amb els quals veia les coses de la vida quotidiana com la resta dels mortals no sap fer-ho. Ell sap captar la màgia de les coses, allò que els ulls de l’altra gent no veu...
Junts hem descobert objectes sota una mirada nova i hem sabut plasmar-ho perquè en puguin gaudir totes les persones curioses.

No sóc una simple caixa de fusta amb tres peus! Aquí dins hi viu una ànima que obra el seu únic ull rodó al món. Al meu davant hi tinc un pollet groc, molt bufó a qui el meu amo, en Llorenç, el meu amo es diu Llorenç Melgosa, s’adreça amb aquestes paraules: “Mireu el mixonet!...Molt rebé. Ara quiets!”
Llavors, en Llorenç s’amaga sota el faldó negre que porto al darrere meu i deixant solament les seves magnifiques natges fora, mira el secret que porto dins amagat. Al cap d’una estoneta, en Llorenç torna a sortir de sota les faldilles negres i prement una pereta que porta a la mà me dispara en un “flufff” que deixo anar amb un petit esclat, que ell anomena flaix.

El meu amo, en Llorenç, és un minutero. Una d’aquestes persones entranyables i màgiques que permet als humans envoltar-se d’allò que immortalitzem. Jo sóc la seva càmera, jo formo part d’aquest do que fa d’ell un artista que clava la realitat i atura el temps.

Però la meva carta no està escrita amb la finalitat de fer-me propaganda. La meva carta és perquè el trobo a faltar molt.
Ha desaparegut, no sabria dir-vos quan perquè tinc memòria fotogràfica però no pas cronològica.
Només sé que ara, estic encallada sota aquest mur de runes pesades, que el meu ull rodó només veu pols, que les seves mans ja no em fan pessigolles i que ja no disparo aquells flaixos que tant m’agraden.

Som inseparables l’un del altre. Sols no valem res ni ell, ni jo. Tots dos formem una entitat. Separats no podem fer feliços a la mainada, als enamorats, als noucasats, als nois en uniforme militar, als nens i nenes vestits de primera comunió. Sense ell jo només soc doncs això, una caixa de fusta amb tres peus...

No em preguntin com és que una simple caixa pot trobar a faltar al seu amo. Deu ser que de tant estar junts ja no sabem on comença l’un i on acaba l’altre.

El necessito.
Atentament,
La Minutera.