El millor conte del món

La bajanada més gran que havia comès l'Emili havia estat la de deixar passar els anys de fertilitat escrivint contes i més contes, que un dia hauria de llegir als seus néts. Ara, ja vell i mutilat pel càncer que se aviat se l'hauria d'endur per sempre més, i que ja li feia minvar, a poc a poc, les forces, se n'adonà que tots aquells contes foren escrits en va. L'Emili havia format part, de jove, d'un club literari on, per vergonya -o qui sap en realitat per què-, mai no presentava els seus millors escrits; tot i això, els seus amics -els membres del club- no necessitaven pas cap benevolència a l'hora de reconèixer-li l'altíssim grau de mestria que revelava -i superava- amb cada nova creació.

La dissolució del club fou tan dolorosa com inevitable: a poc a poc tots els amics començaren a festejar, i l'Emili fou l'únic que continuà donant preferència exclusiva a les lletres. D'ençà d'aquell dia totes les trobades foren més o menys fortuïtes, i l'Emili sempre duia a les reunions alguna nova narració, preferentment breu, que feia que tothom -incloses les mullers dels seus amics- li preguntaren el per què de la seva negativa sistemàtica a la publicació. L'Emili guardava en secret que allò no era la millor mostra del seu art -que era la que veritablement podia tenir un mínim interès-, i que la que podria haver calgut editar era un material que només la seva descendència -ai las!, quina?- coneixeria.

L'autèntica passió de l'Emili sempre havia estat el plaer de deixar-se endur per una història ben contada. L'escriptura no hauria tingut cap sentit per a ell si no fos perquè tenia, o creia que acabaria tenint, uns destinataris que ben bé mereixien l'esforç. La major part de les narracions acabaven amb una moralitat; les altres cedien llur preeminència al caràcter lúdic que tenen els contes per a infants. Excepcionalment algunes històries més complexes o, simplement, menys recomanables per a nens, van rebre forma només perquè la inspiració tingué el caprici de fer-les-hi escriure. Això era tot; la resta, un secret.

Ara sols li quedava el record, perquè no ho tenia a l'abast. Són, pensava, papers vells que ningú no mirarà. I tenia un sentiment ambivalent respecte a un futur -el dels papers- que sols estava clar en la seva ment.

Respirà fondo i tancà els ulls.

Aquella col·lecció de contes que en el fons no menysprea tan com deia, aquell recull de narracions breus destinades a l'oblit immediat era, però, una obra que romania inacabada. I hi romania car el millor conte encara no havia estat escrit.

En realitat no feia gaire que tenia la història clavada a dins del cap. Era, fins i tot, dolorós, i va arribar a pensar que era la malaltia la que la hi havia suggerida, com qui, portat per la bogeria, creu sentir veus d'àngels, que entonen càntics per la mort pròpia i no gaire llunyana. Sabia que, si el destí volgués allargar-li la vida, aquell conte que creia que no sabria escriure, seria un record indissociable de la xacra que l'esclavitzava en el camí que ja el duia a la tomba.

No vol dir-se, però, que no hagués pogut agafar llapis, o bolígraf, i tacar uns pocs fulls de paper… encara calia que li minvessin més, les forces, per a això: ho tenia tot ben a la vora, però aquella era una història que no podia pas contar perquè era (i és) massa perfecta per poder prendre la forma que pren una altra història qualsevol. Simplement no sabia escriure-la, i això era quelcom que no estava disposat a acceptar.

L'Emili mai no havia patit el neguit que altres escriptors diuen que senten davant un full en blanc… ans l'angoixava més la possibilitat que una malaltia se'n rigués d'ell, i el deixés només morir, quasi bé sense adonar-se'n, avergonyit d'ell mateix. Què fer-hi?

Una paraula…: prengués la forma que prengués el conte, una sola seria la paraula -un sol mot!- que obriria el text, que encetaria l'encanteri que tenen els textos que no poden deixar-se mai a mitges. Tanmateix no hi havia forma de començar… així que llegia més i més. La jubilació se li havia avançat forçosament, ja feia uns quants anys, i això l'encoratjà a no deixar de fer allò que tant l'apassionava. Ara però, era la primera vegada que la lectura era l'amagatall on s'ocultava de la nova impotència -potser definitiva?- que tenia per a l'escriptura: mai un mot se li havia resistit, mai una frase havia sofert correccions interminables, mai un text havia hagut d'ésser llençat al fem. Ara, tanmateix, sentia que la solitud, la seva vella i única companya, li negava la seva ajuda, antany tan inestimable.

La vesprada va passar lentament, com una posta de sol. No podia llegir, i no podia escriure. Vivia en un estat en què a penes si se n'adonava quan un auxiliar d'infermeria entrava i li canviava els llençols. La ment la tenia tan ocupada com si estigués en plena redacció, però el bloqueig era absolut, i semblava no haver-hi res a fer. Això, és clar, és tot el que va fer.

Quan va tornar a ser conscient, ja treia profit d'un bon descans i d'unes hores de son. Tot plegat, el repòs, li havia ajudat a veure les coses més clares. La història -n'era conscient, perquè li hi havia donat voltes i voltes, tractant de perfeccionar-la, vist que no podia escriure res- era perfecta, i sols algú com ell -algú que, fos com fos, hagués estat capaç de concebre-la- podia ésser capaç, ara, de donar-li forma. Aquesta fou la guspira que li feu falta a aquell mot, primer i fugisser, que per fi havia acaçat: «la» -la veritat és que, de sobte, tenia tota una frase inaugural, de trenta-tres mots-.

Començava el tretzè paràgraf quasi sense ser-ne conscient -i d'aquí al final, tot just en un buf-: la història la coneixia massa bé. Els anys de bon quefer no el feien dubtar sobre què calia escriure, i com calia seguir exercint l'escriptura: ací un poc de cruesa, allà un parell de metàfores, alguns jocs de paraules, alguna insinuació amb aires de grandesa… tot just, allò que havia començat tan malament, prenia forma. Com la pren, a l'albada, el món sencer, horitzó ençà.

Una vegada acabat el conte, que no ocupava pas més de tres fulls, el va llegir vint vegades, fins quedar ben convençut, que era un conte perfecte. Dels retocs mai no havia aconseguit desfer-se'n del tot… fins avui. Ara, tan bon punt havia donat per acabada la primera redacció del conte, donava per definitiu l'escrit… o no?

Un detall, però, esgarrava la felicitat del guany com si fos un tros de tela vella enganxada a l'espina d'una rosa: el conte mancava d'un títol. El seu millor conte, que era el millor del món, no tenia pas cap títol, i això no podia ser. Durant molta estona va pensar que tampoc no en necessitava: era un conte que ningú no havia de llegir. Al bell mig d'aquest raonament, que s'havia repetit una i mil vegades, se sorprenia a ell mateix dient-se que no titular-lo era deixar-lo incomplet i, per tant, tant com si no hagués escrit una sola paraula perquè, al cap i a la fi, era deixar la història sense una forma íntegra, convincent i definitiva.

No s'enganyava.

Novament, la única solució possible era esperar que el descans li aclarís les idees. Novament, doncs, va passar una vesprada llarga com un vida. Novament va dormit. I novament va tornar a la consciència amb els beneficis d'un repòs molt ben guanyat.

Tanmateix, de títol, no en tenia cap. Pensava i repensava la història. Llegia i rellegia el conte. Repassava mentalment el nom de les grans obres llegides. I de les grans obres escrites -no li'n quedava cap, per escriure-… i tot era inútil.

Aquella història, implícitament, les contenia totes; aquella història, però, tenia la seva pròpia personalitat; aquella història -i aquell conte- eren dignes de les més altes consideracions… la història que tots els escriptors i totes les escriptores volen escriure, encara que no ho sàpiguen; la història que tots els escriptors i totes les escriptores, coneixen, sempre sense ser-ne sabedors; aquella història que tothom vol llegir -i que, tanmateix, ningú no podrà llegir mai-; aquella història, en definitiva, que tenia davant, i que no sabia acabar -o, millor dit, una altra vegada, començar-.

Tot allò l'esgotava. I va pensar que un conte sense títol -un conte incomplet- era en realitat un conte imperfecte, i que ben bé mereixia ésser destruït.

Va esgarrar el paper i el va llençar al bací.

Tot plegat, una vegada s'havia esplaiat fins deixar-lo ben replet de merda i de pixum, li va venir a la ment -com qui de sobte veu l'eixida d'un laberint que ja creia la pròpia sepultura- un sintagma que seria el títol perfecte per a un conte ja irrecuperable: «El millor conte del món».