Facio ut facias

Si et concentres, pots viatjar a l'altre costat del món en un minut. La imaginació és, de fet, tan pode­rosa, que sovint li atorguem un poder que molts creuen excessiu. Aleshores embogim, però no enyorem en absolut aquella sensatesa que ens condemna a la trista vida real on et mates si saltes d'un setè, o et refusen si et declares a qui estimes. El boig -i que li ho diguen tant com vulguen- és feliç, i la mort li arriba sense esperar-la, com arriba l'alegria -quan arriba- a qui no la busca, i viu plenament en un món dominat per altres.

Jo vaig decidir anar-me'n fa quatre anys, si és que el periòdic que tinc davant és de hui. I me'n vaig anar perquè tot s'havia convertit en un problema. Me'n vaig anar a un món interior, on jo sóc qui mana, on no hi cap el dolor. El meu, almenys. Al principi estava perdut, perquè creia, dels bojos, que tenien al·lucinacions, i que entenien el món equivocadament. Creia que ells no triaven per ells mateixos la seua condició; ni la coneixien. I creia que no podria triar mai si era boig, o no ho era.

Creia tant i tantes coses que no podia moure'm: les meues idees tenien artrosi, i així no hauria pogut ser lliure mai.

I és molt cert: els bojos són del tot ignorants de la seua condició. És precisament aquesta conscièn­cia que trenca la ignorància la que et col·loca a l'altre costat de la bogeria, i és llavors quan els altres et comuniquen que ets un boig. Si t'ofens, és que ets un boig de debò, i lluites contra la teua natura, i modeles el teu jo fins que els altres queden orgullosos del seu acte de «salvació»; si te'n rius, ales­hores ets lliure, t'acceptes i res no t'afecta, ja. Com més lliure ets, més fàcil és que se t'emporten a un lloc on se't moleste poc: llit, menjar, beguda… i tu, i tot el que vulgues imaginar, tot el que vul­gues viure. Tot debades, a canvi, això sí, que algú intente fer-te tornar, encara que sols siga una mi­queta. I un dia decideixes tornar. Sí: decideixes tornar, però només per contar-ho i anar-te'n de nou allà on t'enyora qui no et coneix, on suen les pedres quan arriba l'hivern, on els núvols recorren el clavegueram dels planetes inhabitats (si vols).

Si portes bé la teua condició, arribes a entendre com és de trista, la vida, i tractes de conquerir el món dels altres amb la teua llibertat. I saltes d'un primer (no fóra cosa que…), i et trenques les ca­mes. I et declares a qui no estimes (no fóra cosa que…), i et trenquen el cor. I llavors decideixes que ja està bé, però també decideixes que dues cames i un cor ben bé valen la pena, si són la porta d'entrada a un món on tens dues cames i un cor fets a prova de quasi tot, i una llibertat que sols tu pots conquerir.

I alguns bojos -bojos de debò- diran que has tractar de suïcidar-te. Altres diran que aspires al que no pots. «Pobre boig», explicaran, «no sap què es fa». Altres, a mig camí, diran que intentaves vo­lar, o conquerir una dona. I no se n'adonaran que això no seria propi de tu, sinó d'un Wright, o d'un Casanova -bojos, tots dos, dels que mai no visiten el seu propi món, i ignoren fins i tot que exis­teix-. Altres, finalment, entendran que tu pretenies tornar a volar i tornar a conquerir una dona, com ja ho havies fet abans, en un terreny segur.

I ara t'has endut un colp, més per idealista que per boig. I el somni de controlar un món que es resisteix farà que te n'endugues més. I que els covards que no s'atreveixen a moure un dit per ser més lliures, tracten d'immobilitzar-te perquè sigues tan esclau com ho són ells…

Immobilitzareu el meu cos, però no m'immobilitzareu a mi: la meua ment és poderosa, i tu no ets res, quan et porte al meu terreny! No mai et voldran del tot, però a mi sí. No mai podràs triar si fa sol o si plou, però jo puc fer que hi haja estius de neu i hiverns de platja quan em done la gana. No mai podràs viure a un edifici que vas inventar un minut abans, però jo puc viure a quinze metres de terra, al bell mig d'una piràmide de cristall situada al port més oriental de l'Atlàntida des d'on, en caure la tarda, es veu eixir el Sol entre les Columnes d'Hèrcules.

Això ho tinc jo, però no ho té qui em lliga de peus i mans. Això ho tinc jo, i tu pots tindre-ho, si no t'importa que diguen que vas perdre el seny. Sota la superfície de l'aigua, viuen els peixos, i creixen les posidònies; aqueixa és la teua mar. Sota la superfície de la meua viuen rèptils de color daurat que mengen les maduixes agres que creixen a la vall de la dorsal que troben de camí a la faena. Però només si jo vull. Només si jo vull, ho entens? No sóc un boig, sóc un ser lliure, i tant em fa que us enganyeu, si és que és això el que voleu.

Me'n vaig. Torne al lloc on sóc jo. Torne al lloc meravellós que quatre línies no poden descriure del tot. Pots pensar que sóc un boig, i mantenir la teua mobilitat física, i viure sense fractures a les cames ni al cor. O pots volar tan alt com vulgues, i tornar un dia per salvar algú, escrivint una carta que s'adjuntarà a un historial psiquiàtric, com qui llença una ampolla a la mar, buscant la salvació que ja li va arribar, però que han prohibit als milions d'artrítics mentals pels que plore dia i nit.