L'escamot

Sóc jove, però no tant com per no recordar com i quan va començar aquesta
llarguíssima guerra. Recordo el catorze d'abril; recordo la modernitat de la nostra societat; recordo fins i tot cada bocada d'aire, cada glop d'aigua, cada bri de vida. Recordo la llibertat, recordo els pares, recordo els amics. Recordo la seva mirada. Recordo haver viscut. I recordo que el país va ser un goig immens de cinc anys; ara en portem quasi quatre de malson, i vés-te'n a saber quants ens en queden, encara.

Aquell dia d'estiu jo me n'havia anat a treballar ben de matí: feia uns mesos que ens havíem traslladat als afores, i això ens permetia de dedicar-li més hores, a la serralleria. Pocs anys després, això havia de portar-nos més d'un maldecap, perquè els altres no volien entendre com és de difícil parlar mentre es treballa el ferro. En realitat, però, aquí és on cal marcar les distàncies entre els meus companys i jo, perquè ells són els que van patir aquells maldecaps; ara, jo, només aspiro a la redempció.

Durant els anys que va durar tot allò, el dia a dia era pura fortitud. La política i la guerra omplien cada segon de la nostra existència: anar a treballar era resistir; anar a menjar era resistir; anar a dormir era resistir. La vida esdevinguda trista però il·lusionada resistència! Recordo que en la pesarosa efemèrides del tres de gener, encara vèiem llunyana la caiguda del nostre país, tot i que l'avanç de les tropes feixistes feu parlar tothom d'una desfeta de similars conseqüències a la del 1874. No vull recordar ara el que va succeir aleshores, però tampoc no romandré novament en silenci: res no es va saber per mi.

No us diré ni com ni per què, però un mes després jo ja formava part del pelotón… era el nom que ells li donaven, i jo no sóc pas digne de dir-ne escamot. Jo -suposo que ja us ho heu imaginat- empro aquesta santíssima llengua sense ser-ne digne, i només espero ésser-ho quan ja no sigui capaç de parlar-la.

Mai no vaig veure un rostre, i crec que els vaig veure tots. No puc excusar els vint-i-tres mesos que ja havien passat, però el 16 d'octubre la meva consciència em feu recuperar, per primera vegada en molt de temps, una mica de la dignitat perduda: portava ja tres o quatre mesos donant-li voltes a la idea que sempre era jo qui feia el tret amb foc real, i cada nit em gitava amb un neguit que no podria descriure, i que no em deixava dormir en pau. Moltes nits i molts dies van passar fins que la manca del descans necessari m'atorgà el valor de fer allò que ara mantinc que era la millor opció de totes: l'endemà, jo, no faria cap tret; jo ja no mataria més companys.

La ciutat sencera era un clam ofegat en llàgrimes. Contaven que s'estava fent justícia. Contaven que se'ls veia resignats. Contaven, en fi, les penes amb alegria. La bogeria em rossegava l'ànima, i tanmateix, no tenia l'ànim de sortir al carrer: tenia por, vergonya… fàstic de mi mateix. Mentre m'hi amagués, molts creurien que la meva pertinença a l'escamot eren tan sols xafarderies -ara potser es confirmaran certes teories-, però no seria jo qui em descobrís a mi mateix.

L'endemà, ben de matí, em vaig aixecar amb la resta dels soldats, em vaig preparar per pujar al camp d'afusellament i vaig sortir de la caserna. Alguna de la gent del poble havia matinat per veure'ns. En el fons m'hi vaig alegrar, d'aquella actitud, tot i que no van fer gens de rebombori. Vaig haver d'evitar qualsevol mostra de suport, i vaig caminar mirant al terra mentre l'escamot s'espavilava i els nostres, els bons s'avergonyien d'aquell seny que els impedia de fer allò que havien anat a fer.

El Sol ens sorprenia després de l'ascens. Els superiors deien que era ell qui, amb els seus raigs, marcava l'hora de la justícia. Uns quants s'havien encarregat de portar els qui havien de morir perquè estiguessin preparats en arribar nosaltres. Ens van donar els fusells ja preparats. El que va passar després tenia la mateixa cadència de les altres vegades: els condemnats al davant de l'escamot; l'escamot -tot just ells!- que fa un tret; l'afusellat que cau al terra.

Mai no m'havia alegrat tant com quan vaig veure la caiguda d'aquell cos. Després me'n vaig penedir, perquè era un d'aquells a qui jo havia traït (potser el meu propi pare, per què no?), però allò significava que no era jo qui tenia el fusell descarregat.

Aleshores van agafar el cos, se'l van endur, i ens van plantar un altre reu al davant. Vam haver de recarregar les armes, i algú va advertir que jo ja tenia carregada.

-¿Qué coño pasa aquí?

-Se m'ha… se… se me ha atascado, señor.

-¡Rápido, a por aquel hijoputa! A ver, ¿qué coño se te ha atascado? -va dir agafant-me l'arma. Però abans que jo pogués respondre, algú va dir que aquell pobre home havia fugit-. ¡Encontradlo!- els va dir, tot encanonant-me.

***

La decisió estava presa. Ja no es podia fer res: mantenir l'errada de l'arma era rebaixar-me a continuar a la gran mentida en què jo mateix m'havia convertit. Aquella nit, més lliure que mai, la vaig passar tancat i barrat a una cel·la redemptora. No cal dir que aquella nit no vaig poder dormir (a això ja m'havia acostumat), però al neguit quotidià vaig poder afegir la certesa de saber que la meva vida havia fet el tomb que li calia des de feia molt de temps.

És inútil recordar-ho tot. No perquè no recordi pas els meus pensaments d'anit (ara em fan pujar la muntanya), sinó perquè en són massa: la mort dels avis, els amics de l'escola, els jocs al carrer, el primer dia de feina…

Avui em sembla que hi ha menys llum que de costum. Tanmateix, el meu cos -que ja és quasi un rellotge suís- m'ha indicat per endavant que l'hora era arribada. I ara veig els mateixos soldats que veia fins ahir mateix portant els reus. I ells saben qui sóc. I sabien que un dia no podria aguantar-ho més. Però mai no diran que comprenen la meva situació, perquè això els faria ocupar el meu lloc. I no diuen ni una paraula. Callen, i la nit m'aconsella que pensi que n'és ella, la causa: la nit s'ha fet per al silenci i per al son.

El silenci ho envaeix tot. Fins que Febus saludi cap soroll no se sentirà. M'emmanillen i comencen a preparar les armes. Mira'ls, recabrons, saben perfectament quin fusell té la munició real! Ho sabia! Ho sabia! No es dignen a mirar-me, però jo sí que els miro fixament. Per què em vàreu condemnar a ser l'assassí de tants? Per què jo? Puta vida! Mira-te'ls, amb quina alegria treballen: netejar el canó, carregar el fusell, deixar-los tots ben ordenats, no sigui cosa que es barregi el que duu la munició real amb els que porten la de foguejament!

Ho saben. Ho saben. Saben que els miro i que els maleeixo. Sempre he sabut qui eren, però mai no els havia culpat d'allò… jo sempre culpava l'exèrcit. Ara ja sé que aquesta colla de diantres és de pitjor nissaga que els seus propis superiors…

I no em miren! Però…

-Mireu-me, mireu-me cony! Demà podeu ser vosaltres!

Ara me n'adono que no els he parlat en la seva llengua! Em miren sorpresos.

-Què? Què passa? Fotent algú, no? A qui condemnareu a ser, ara, l'assassí dels patriotes de debò? A algun sospitós de convers interessat? A algú la mirada del qual pugueu evitar quan es cansi d'aquest abús? Va, parleu: a qui?

Se m'hi apropa i per resposta em fot un cop de puny. Sento el dolor i sento com em davalla la sang per la galta. Tot seguit se senten passes que es dirigeixen cap a nosaltres. Ara ja sé què ha de passar. La cosa la tenen molt clara. Rumio i torno a rumiar un dels meus pensaments nocturns: una condemna ràpida, una condemna incorregible, una condemna sense judici. Parlaven d'alliberar-nos -a nosaltres?-, però a mi em sembla que més val estar en la meva pell que en la dels qui han de patir el que vindrà.

Em prenen del braç, i oposo un poc de resistència només per fotre'ls: en realitat hi vaig de gust. Em col·loquen davant l'escamot. Veig com reparteixen els fusells. Un, dos, tres, quatre, cinc. Arriba el general; no em mira. «No ets digne ni de mirar-me!». No sé si ho he dit, o si només ho he pensat. Tant se val. Ell té la mirada perduda en l'horitzó. A l'est. El dia despunta. El general gira flegmàticament el seu cap; em mira de reüll; dirigeix la seva mirada i la seva ira a l'escamot, i no fa falta que digui res: els cinc trets sonen com un del sol.

El fum vol començar a escampar-se fent-los una cortina al davant, però ara encara sóc capaç d'esbrinar quin fusell ha fet el tret fatal: el fusell ha estat el meu, i jo mateix sóc qui el sosté.