Cogito, ergo sum

No hauria pas pogut inventar el seu naixement si l'hagués pogut recordar. Sens dubte aquell seria un esdeveniment capdal en la seva vida. Res no hauria estat igual si no fóra perquè allò va passar. I va passar sobtadament, un dia com qualsevol altre. Un dia normal i corrent. Vulgar fins i tot, si voleu. Perquè, des del seu punt de vista, tothom té dret a inventar-se, així com li vinga en gana.

Al principi sols era un joc. I n'era ben conscient, del caràcter lúdic i enganyós d'aquell passatemps secret. Però u no sols té dret a inventar-se; també té dret a ser-se. Quin tre-llat, però, tenia tot allò si s'estava sotmès als capricis d'un fat incontrolable o d'un pas-sat no totalment oblidat? Així, quan cloïa els ulls, ocult en la silenciosa foscor, sols quedava ell: ell ideant-se i existint-se, lliure de tot passat alineant, enmig d'un no-res infinit, en plena gènesi de la idea d'un paradís desert. Íntim, gairebé. Desert, íntim, obedient.

Eren tants els oblits possibles que calia forjar molts records. A poc a poc caldria anar fargant-ho tot: els plaers i els dolors; l'angúnia, l'esperança i la més o menys minvada llibertat; la imminència del futur i el record incert del pretèrit; la validesa del temps; les rialles nervioses i els dolorosos plors dels que volen deixar-se el jo, aquell jo oblidadís, aliè a sí mateix, omniscient, etern i creador; aquell món fugisser, i aquest sota control.

Tot provenia del dolor de l'oblit, car l'existència oblidada no té cap avantatge sobre la que mai no ha estat viscuda, o sobre l'aliena, o sobre la no inventada. Els records, doncs, no podien pas partir de la caduca actualitat dels esdeveniments efímers, sinó, és clar, de la força amb què aquests són desitjats. I així, l'amor, li fou excusa.

Ja no hi havia cap raó perquè hi haguera res fora d'ell, si d'aqueixa manera volia imaginar-s'ho. Quina diferència, aleshores, entre el tot i el no-res? Quina evidència, llavors, de la validesa de les percepcions? Res no existiria que no fóra inventat -estava deci-dit-, i sols aquell que és podia ser-ne capaç: «cogito, ergo sum!», bramà conscient de què ja sols allò podia afirmar amb inqüestionable seguretat.

En una arrancada de supèrbia s'imaginà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i el seu Esperit planava sobre les aigües. Aleshores va dir «que existisca la llum!», i la llum va existir…