El mestre Dadiu [1]: La noia de porcellana

Un relat de: rautortor

La noia era morta, sense cap mena de dubte, tot i la manca de senyals visibles de violència, llevat d’uns blaus al voltant dels canells i els turmells. Uns pescadors la van descobrir a tocar del pont vell de Camarasa. I, pel que semblava, qui l’havia deixada allí no tenia cap intenció d’amagar el cadàver, ans al contrari.
Era una noia rossa, massa rossa per ser del país. Estava completament nua, mal abrigada per un llençol barat. Ells ulls, la pell, tota ella semblava una nina de porcellana, exsangüe, com si un vampir assedegat li hagués xuclat la sang.

De seguida avisaren el jutge de pau, l’Esteve Dadiu, un mestre retirat oriünd de Salses, prop de Perpinyà, que havia fet cap a Camarasa amb la seva família per raó de les obres del pantà. Mestre de carrera i estudiós de les llengües romàniques, havia aconseguit la plaça per oposició. Gran afeccionat a la història local, coneixia la vida i miracles del poble, del terme i dels veïns. Així mateix, es confessava un incondicional de Chesterton, sobretot, de les peripècies del pare J. Brown, amb qui se sentia molt identificat. I, com ell, solia resoldre els conflictes gràcies a la seva proverbial intuïció.

En arribar al lloc dels fets, tothom es va apartar. Tenia un caminar decidit i no se separava mai del seu bastó de canya americana amb pom de plata ni del homburg. Malgrat la seva reduïda talla, dominava les situacions només amb la mirada.

En veure la noia, un rictus va enfosquir el rostre del jutge, mentre deixava anar un miserables! tot girant el cap vers un punt concret de la muntanya. Els presents, policia inclosa, conscients de la seva provada perspicàcia, el miraren fixament i amb un lleu moviment de cap li demanaren la seva valuosa opinió. En canvi ell, amb aquell deix rossellonès poc amant de les esdrúixoles, es va limitar a dir, Prudencia, mes amis, prudencia!, tot brandant el seu bastó per si algun faceciós gosava completar el rodolí.

Val a dir que de seguida s’adonà d’un detall. La noia presentava un petit punt vermell junt a la caròtida.

Comentaris

  • Amic, ja veig a...[Ofensiu]
    rnbonet | 20-11-2017

    ...l'Esteve protagonitzar totes les VIRTUTS d'enguany.
    Encerte?

    Llenguatge i ritme excel·lents. No m'ha estranyat.

    Salut i rebolica!

  • un Perucho potser?[Ofensiu]
    Jaume Dargó | 19-11-2017

    Tot i no sortir-te'n del teu estil literari, m'has fet pensar en Perucho, però un d'actualitzat. Bon ritme narratiu i ens obres les portes a una història més llarga que ens tindrà, de ben segur, enganxats tot el curs. A veure si te'n surts!!
    Per cert, has amagat molt bé la prudència, no mostrant-la fins a la fi del relat. Genial!

    De moment comença bé!

    Sort!

    Ferran

  • Plas, plas, plas[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 19-11-2017

    Si això de RC tingués emoticones et faria un reguitzell d'aplaudiments.
    Un veritable relat negre, no li manca res. Això de (1) vol dir que potser continuarà? Anirem seguint el mestre Dadiu.
    Bon curs relataire, Raül!

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 19-11-2017 | Valoració: 10

    M´ha cridat l´atencio perque jo tinc un relat d´un àngel de porcellana, però veig que es un tema completament diferent. M´agrada

  • Detallisme[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-11-2017 | Valoració: 10

    Un magnífic inici, Raül, amb un relat ple de detalls i bona lletra, on espero que la història continui. Una abraçada, mestre!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

rautortor

115 Relats

365 Comentaris

52533 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.