El gatet

El dia que el gatet va morir la Neus tenia nou anys. Havia nascut cega. Era una nena trista. Enamorada dels dies de pluja i del nostre jardí. Tenia la pell blanca i els ulls blavíssims, morts, malalts.
La Neus no tenia amics, no en volia. Li agradava asseure’s sota el desmai i escoltar el soroll de l’aigua de la font,i el piular dels ocells, i la remor del carrer i de la gent de l’altra costat de la paret que tancava el seu món d’ombres.
El dia que em va dir que li comprés un gatet em vaig sorprendre. LaNeus em va dir mirant-me sense veure’m: “El vull de pèl suau per poder amanyagar-lo i enfonsar els més dits com si fos un coixí de plomes. M’agradarà sentir el seu miol i m’agradarà tocar les seves urpes quan sigui gros”.
Li varem comprar el gat. Era blanc. Petit. Manyac. I suau.
La Neus el va enterrar. La terra era molla perquè havia plogut i la Neus amb les seves mans blanques i petitones va fer un forat profund. El va fer sota el seu desmai, ella estimava tant el desmai…
Em va demanar una caixa de sabates per posar-hi el gatet. Amb molta cura i amb molt d’amor, el seu gatet mort. Els ulls tancats, els bigotis encarcarats i les potetes arronsades. El gatet dormia. “Calleu, dorm”. Ens deia la Neus quan amb el seu pare li dèiem un i mil cops que l’animal estava mort, ben mort.
Ella xisclava fort, molt fort que el gatet dormia i que ara estava somniant amb un peix daurat, petit i deliciós, o potser amb un ratolí negre i esquerp.
Va tancar la caixa i la va lligar amb un llaç vermell. Tot seguit la va posar dins del forat. I llavors va tirar la terra humida damunt de l’animal. També va agafar flors del jardí, violetes, i les va posar sobre la tomba. El gatet mort i la Neus trista. Es va quedar quieta tota la tarda davant la tomba. No va voler sopar i la vaig acompanyar a la seva cambra i la vaig acotxar al seu llit.
L’endemà el seu pare la va trobar dormint sota el seu desmai, al costat del seu estimat gatet. Freda. Somrient. I sense alè.