El dia

EL DIA

El temps es va aturar. Els reflexos vermells del sol ponent sobre les aigües tranquil·les van quedar estàtics a la meva ment. En aquell moment vaig ser conscient que el dia s'acabava i volia tenir present la llum encara viva que s'esmunyia entremig la densitat de l'atmosfera, llum esmorteïda del capvespre, claror tènue apagada lentament en espera que el mantell borrós s'apoderés de l'horitzó obert.
Vaig retenir la llum obrint els ulls per omplir-los de cel encara lluent i em vaig sentir la sang escolant-se per les venes amb el temor que el cor manés aturar-la.
Em va semblar que la vida havia començat aquell dia mateix. Recordo els estels lluminosos penjats en el cel negre quan vaig sortir de casa amb la motxilla ben grossa a l'esquena per la meva edat infantil. M'havia llevat abans de què sortís el sol. Va ser el primer cop que vaig veure fer-se de dia. "...avant, avant que es trenca l'alba, si anem pujant s'abaixa el cim..." cantava content junt amb tots els companys de l'excursió quan vaig observar el llampec del primer raig de sol. Vaig veure i sentí l'esclat de la naturalesa, el desvetllar de la vida en començar a caminar pels camins amarats de rosada.

Era també avui quan, a mig matí, l'excitació em desvetllava els sentits i la pell, tremolosa i esgarrifada, absorbia les fragàncies de passió, el desig d'estimar, de donar felicitat a aquells ulls infinits que guardaven en el seu fons la mateixa il·lusió d'amor que jo sentia. Moment de joia de descobrir junts la vida esdevenidora amb la dona de la que m'havia enamorat. Era una hora de cel radiant, d'instants intensos on els nostres cossos es fonien de plaer i de goig.

Més tard, en el camí del dia, el fruit venturós de l'amor es va obrir: el naixement del primer fill, un angelet, una joguina en mans d'una mare curulla de tendresa i d'un pare radiant de satisfacció, un miracle de l'existència. L'amor, com un núvol de vapor, es va eixamplar i va penetrar entre les esquerdes dels conflictes quotidians anorreant-los. Van venir més fills, més alegries, més maldecaps, menys llibertat.

Al punt més alt del dia, a la meitat d'una vida, les necessitats més fortes de la família t'aclaparen, els fills, crescuts, persegueixen la seva desconeguda llibertat i la dona es llença a trobar un nou confí per omplir un buit que jo no el puc ocupar. M'amago en la feina, abraço responsabilitats, en banyo amb reconeixements que considero merescuts pel treball feixuc i em sento ufanós pel poder que aconsegueixo.

El sol rellisca per la pendent del camí que el durà a la ratlla de l'infinit. També jo baixo del cim que havia guanyat. Erola petita on hi cap poca gent i, els que hi arriben esverats, t'empenten i et treuen. T'ofereixen que prenguis un tren que està aturat en una via que no va enlloc. És un vagó còmode i segur de retirada tranquil·la. La dona fa temps que llangueix. Ens trobem sols, ens contemplem, somriem, recordem. Els seus ulls encara tenen la profunditat on espurneja el caliu d'un amor assossegat. Asseguts al sofà, ajuntem les mans i ella recolza el cap sobre la meva espatlla. La nostra mirada s'ha fixat en un punt indefinit mentre les nostres ments s'escapen pel forat del temps i som aquella parella que ballàvem abraçats al so d'una melodia de l'època: "Sois pas fachée si je te chante les souvenirs de mes 15 ans. Ne boude pas si tu es absente de mes reveries d'adolescent. Ces amourettes insignifiantes ont preparé un grand amour. Et c'est pourquoi je te les chante et les presente tour à tour".

Aixeco el cap i Venus, l'estrella vespertina, m'apareix als ulls brillant. Me n'adono, ara, que el sol besa la ratlla del cel i de l'aigua i la foscor em vindrà a trobar. La llum que tornaré a veure serà eterna.