El desencís quotidià

El desencís quotidià devorava, insaciable, dies absurds, indignes del record que s'amontegaven monòtons sobre un cúmul de desil·lusió, que com una teranyina fosca s'extenia precipitadament damunt l'esperança de mirallar-se un matí clar i serè de primavera , i per fi, reconèixer la pròpia imatge reflectida al mirall del temps com aquell prototipus heròic i idealitzat que hom pretenia esdevenir de jove.

La vida, doncs, esdevenia poca cosa més que un munt de factures a pagar; un sou minç rebut a canvi d'un treball molt llunyà de dignificar a l'home, un treball mecànic i estúpid, anul·lador d'il·lusions i artífex d'homes grisos d'ulls tristos i mirada cansada; un conjunt de converses fredes i artificials dutes a terme en les tertúlies del cafè descafeïnat de mitja tarda, converses executades per titelles moguts per fils burlescos que no tenien orelles ni tampoc cervell, només boca; un feix de pinzellades de ciment maltraçades que cubrien un cel que abans havia estat, qui sap si blau…ja ningú ho recorda, i que ara, emmurallat amb maons d'una civilització cada cop menys humana, oprimia els pocs cors que bategaven davant la lectura d'un poema d'amor i cegava els pocs ulls que cercaven alguna mística resposta sobre la vida i s' esforçaven (sí, inútilment…però ells no ho creien així. D'aquí la seva condició de superiors) per la realització personal abandonant les fites materialistes, la competitivitat i la insolidaritat, càncer del nostre segle que conduia a un abismal precipici sense fons a milers d'ànimes que s'hi abocaven per desaparèixer en el forat negre de la no identitat.

Sense voler-ho ni imaginar-s'ho mai, ell havia begut de l'aigua de la qual va jurar i perjurar , de jove, que mai no beuria.
Ara un cop n'havia acomplert més de quaranta (època fatídica, aguda crisi existencial), ho recorda tot amb tota mena de detalls, talment com si fos el metratge d'una pel·lícula projectada en sessió continua sobre la pantalla dels dies monòtons i grisos que suposaven l'agonia del seu esperit, si és que encara el tenia. Enrere quedaven els anys de militància clandestina en el partit anarquista, les lectures socialistes i el convenciment que l'adjectiu "utòpic" no era el més indicat per aquesta doctrina política; enrere quedaven les revoltes estudiantils contra el règim franquista, les carreres davant els grisos, els tancaments a la universitat, les vagues de fam…en resum, enrere quedava l'idealisme pur i ingenu nascut d'un esperit jove i rebel, que ara semblava haver abandonat el seu cos, indignat per la actitud totalment passiva que havia adoptat davant la vida, havent-se podrit dins seu les ideologies vibrants del passat.
Enrere quedava també la seva Laura petrarquiana, l'arquetipus de dona ideal que havia estat modelada en un cos digne d'admiració i una ment brillant, la Clara, que tan havia estimat de jove i que tan havia oblidat quan havia esdevingut un home casat i cansat. Tot es va precipitar quan després d'uns quants anys l'anell del matrimoni li feia mal al dit i li tallava la circulació, que es va activar ràpidament després d'aquell sopar de feina quan aquella morenassa de vestit i llavis vermells li va demanar foc i no va ser la cigarreta l'únic que es va encendre sinó que va encendre's el seu desig adormit d'aventurar-se a descobrir les corves extremadament voluptuoses d'un cos nou…
Fosques conseqüències va portar això de la morena…Després del divorci, després d'haver comprovat que el fet que els homes no ploren és un tòpic estúpid i una salada realitat i que l'únic tòpic cert (sempre en boca de dones) és que el sexe masculí sempre pensa amb el penis, sempre es va preguntar qui havia delatat a l'Adam pecador, que mossegava amb els ulls emboirats la poma roja de plaer carnal que l'havia temptat aquella nit…Sens dubte, va començar a creure en la Providència i en el càstig del pecat original. Aviat va ser expulsat del Paradís, però no pas per cap ésser suprem sinó per la pròpia Eva.
I ara què en quedava del matrimoni amb la Clara? Res, res de res…Només foscor, una foscor que engolia compulsivament els dies de sol; un conjunt de pètals de record posats en la gerra de la memòria amb una aspirina a dins per tal que no s'acabessin de pansir en l'oblit; una pensió a pagar, un buit al llit i encara que el seu ego masculí no ho volgués reconèixer, un buit a l'ànima impossible d'omplir; una solitut pesada i feixuga que com un lastre, la duia penjada al coll quan es submergia en el got de wiski que hi havia cada diumenge al vespre al bar de la cantonada;una casa massa gran amb racons plens d'ombres nostàlgiques que es dibuixaven en l'anyorança dels temps passats…

Ho sabia massa bé i això li dolia…la claror que il·luminava la seva vida s'havia apagat per sempre, ell l'havia apagat per sempre. La pell d'aquell amor (ho va acabar reconeixent: l'únic veritable de la seva vida)que tants cops havia assaborit en moments de màxima exitació sexual era degustada per un altre i ell…estava condemnat a morir de fam per sempre!!!!