Sobre la crisi econòmica

Reconec que no en tinc ni idea d'economia.
He obert la revista "El viejo topo" que íntegrament tracta la crisi econòmica, fullejant per sobre, a l'espera de trobar articles entenedors. Per això resumeixo unes quantes idees que m'han semblat d'allò més real i menys manipulat, sobre aquest tema que ens ha absorvit i desbordat per complert, la crisi econòmica.

A finals del 2006, tot i que era "vox populi" que la bombolla immobiliària esclataria tard o d'hora, el govern alabava a les constructores i les immobiliàries com a motors econòmics del país. Així doncs, l'explosió ha succeït i ha estat més catastròfica del què el govern es pensava.
No deixem de vista, però, que tinguent en compte les següents dades no és que abans de tot aquest moviment immobiliari estiguéssim en un estat de glòria i que tot era pàtria. Dades al respecte abans d'aquest 2009, sis i set de cada deu treballadors españols es trobaven en condicions de precarietat laboral i tres d'ells,coquetejant perillosament amb l'exclusió social.
Tot i que sapiguem que actualment hi ha tres milions d'aturats, hem de llegir més les xifres socials que s'ens amaguen.
Al "nostre" país tenim:

-5 milions d'assalariats amb contractes escombraries
-5 milions de treballadors amb drets retallats continuament
-1, 1 milió de treballadors aturats que no tenen dret a l'atur.
-1,8 milions d'aturats no reconeguts legalment.
-200.000 titulats universitaris que fan de becaris.
-2,5 milions de treballadors en jornades parcials
-1,6 milions de treballadors amb subtreballs.
-1,5 milions amb un salari per sota del mínim interprofessional (per cert, que molts diputats i senadors no saben ni on es situa el mínim interprofessional....)
- Les dones segueixen cobrant un 30% menys que el sou dels homes.

Ja em direu, doncs, si la cosa està per tirar coets...

Pel que fa a Enric Duran, m'ha agradat molt com es defineix ell mateix alhora de signar, "guerrillero antibancario".
En el seu article proposa transformacions positives que poden sorgir arran de la crisi. El canvi ha de començar per un mateix i prestar recolzament als conflictes de treball, vivenda, política social, recolzament familiar i interveïnal. Suposo, que aplicat a petita escala, hi entraria el famós "trueque", que no sé ara com s'expressa en català, o el que és el mateix, l'intercanvi de favors: "Et faig de cangur" i a canvi del favor, tu "fas classes de dibuix al meu fill". Aquí el diner no hi intervé i llestos. Serveis per les dues bandes, que són necessaris. Petits passos per construir noves realitats.
No sé en quina conversa vaig sentir i confirmar que a Estats units quan un membre de la família està en crisi, automàticament pot quedar excluït socialment i ningú de la família li atança la mà perquè es pugui alçar de nou, ja que la mentalitat és excessivament individualista.
Hauríem, mica en mica, d'abandonar aquest neoliberalisme tan estúpid i el seu fill idiota, el capitalisme. Hauríem de buscar noves formes d'autosuficiència, tot i que trencar el sistema és utòpic, però almenys li podem fer petites esquerdes, com per exemple, emprar internet, encara que paguem a la monstruosa i capitalista Telefònica, per difondre aquest petit missatge esperançador que es pot instaurar en les famílies, veïns, xarxes socials, mica en mica.
Crec, a més, fermament, que el neoliberalisme ens ha convertit ja no en éssers gregaris, sinó en xaiets tancadets cadascu al seu estable, amb unes orelleres per no sentir, una vena als ulls per no veure-hi i la boca cosida per no parlar. Cervellets sedats amb teleescombraries, partits de futbol, sucre a dojo en els menjars industrials...

Enric Duran proposa unes alternatives a aquesta situació molt elaborades, com per exemple, el Cooperativisme, "mètode legal d'agregar voluntats a una pràctica no capitalista. Relacions comunitàries per superar l'individualitat a la qual ens sotmet el sistema". Ens parla també del projecte "sostre cívic", basat en el model escandinau "Andel", on un grup de persones, sense ser okupes, conviuen en un mateix espai i empren zones comunes, sense que hi entrin diners en joc.
En resum, cal aprofitar la crisi per alçar una nova societat que no sigui tan caníbal alhora de consumir, que respecti el medi ambient i els recursos naturals i que obti per l'equilibri social i la integració dels exclosos del sistema capitalista.
És, tal com esmenta l'autor , un terrible error i un efecte de danys col·laterals immens, intentar tornar al neoliberalisme després d'una crisi tan descomunal com aquesta.