El darrer adéu.

T'observo en silenci com adormit
dibuixes ones sobre un llençol de verd malaltís.
Intentant imaginar que volta pel teu hermètic pensament,
descobrint quin somni, quin record,
no deixa retrobar-me amb els teus ulls clucs.
Compto els escalons que l'estripada cortina calca
ombrejant el teu immòbil cos.
Record per esborrar de la meva mirada
els tubs que t'uneixen a l'alè d'una màquina.
Per veure net el rostre que em fa reconèixer-te.

Sense trucar i d'imprevist,
un inesperat pensament s'ha apropiat del meu ésser.
Un tremolor interior ha sacsejat els fonaments d'innocència que m'enlairaven.
Una aspre veu clama als quatre vents
i ordena retirar un taló d'entreactes de ma vista.
Una feixuga realitat em fa tocar de genolls a un terra
que gela els batecs, ennegreix els ulls i empresona la parla.

No sé si aquest serà el darrer adéu ple de por,
la darrera besada plena de sensibilitat o la darrera carícia plena de compassió.
No sé quan s'extingirà l'alè de dignitat que exhales,
quan la mirada d'humanitat que regales s'aclucarà,
quan el cordó que t'uneix a mi es tallarà de per vida.
Només sé que no vull que marxis, vull retenir-te amb mi.
I malgrat sé que és una batalla perduda,
el meu cor no vol aturar de comptar els dies
en el calendari que vam emprendre junts.

No vull despertar a mitja nit pels plors d'un telèfon anunciador de males notícies.
Que em recitin protocols en el llarg passadís
plens de psicologia compassiva dictats per rutinaris immunitzats.
No vull dir-te que t'estimo escrivint-ho a una freda làpida,
en una sorda oració o en una eixuta llàgrima.
Aclucar els ulls per recordar-te
entre una difusa boirina de passat.
Acudir a fotografies de color sèpia
per refrescar com n'està de ple el teu somriure de tendresa.
Recercar entre incomplets records plens de teranyines,
per retrobar el teu gest de senzillesa.
Rebobinar polsoses gravacions
per reviure com glosaves consells amb humil saviesa.

Tot el meu món comença a tremolar
quan sé que ja arriba el final.
M'adono que has iniciat un destí per una carretera
que t'allunya del meu camí.
Fins ara no creia en el cel,
però si tu has de fugir d'aquí, no et mereixes menys.
Un cel ple de somriures eterns, d'abraçades constants i records permanents.

Et trobaré a faltar.