El cau

Jaume Pinatell es va dirigir al racó on l'Anselm Sala disposava d'una taula que feia funció de despatx i li va lliurar la llista dels qui encara no havien tornat els llibres de préstec que l'Associació de Veïns deixava als seus socis. Jaume sempre feia passar una setmana després de la data establerta de retorn per, sorneguer, endinyar-li el mort amb un somriure. En Sala, amb cara de resignació, va consultar l'ordinador. En aquell moment, va sentir a la seva butxaca un brunzit, va extreure el seu mòbil i va llegir el missatge: "Vine ara, estic en el cau".
"Angelina"? va exclamar amb veu alta en llegir el nom de l'emisari. "Què voldrà aquesta mossa? Que no li he pagat el cafè amb llet?". Va tenir un acudit i va comprovar la llista que li havien deixat. La noia devia el llibre "La sort es busca".

El bar estava a la cantonada i feia només mitja hora que hi havia sortit. Darrere la barra, en Benet refregava un got.
─Saleta, ja véns per a la tònica?
─On és l'Angelina?
─No ha vingut avui. Si et serveix, destaparé l'ampolleta suaument i deixaré caure el líquid lentament mentre et somric - Una rialleta se li escapava entre els llavis mentre movia la cintura.
─No diguis bestieses. On és el cau?
─El cau? Ah! Vols dir el magatzem? L'amo deu estar remenant ampolles. Fa estona que es fora del bar.
─Està amb l'Angelina?
─Vinga Saleta! No esgarriïs. Ens coneixes a tots prou.
─Em prendré la tònica després.
L'Anselm Sala es va dirigir a dos edificis més amunt del carrer. La porta de persiana estava abaixada i en Saleta la va aixecar.
─ Eps! Ferran? Angelina? - va cridar.
El local perdia el fons en la foscor. En un cantó, una luminiscència dibuixava el contorn d'unes caixes. En Saleta va intentar trobar el commutador de la llum sense èxit. Era un dia núvol i la claror entrava tènuement per la porta mig oberta. Procurant de no ensopegar, es va encaminar cap a aquell racó. Va intuir que el resplendor procedia d'una porta mal tancada. La va obrir i, quan anava a cridar, es va mossegar els llavis: El con de llum d'una bombeta que penjava del sostre il·luminava les figures d'uns homes que estaven al voltant d'una taula. Una arèola de fum de tabac es diluïa dins del raig de la lluminària. Una veu apagada d'un dels concentrats els va fer moure el cap.
Anselm Sala va sentir un refrec darrere seu. Li va semblar que una ombra es bellugava entre els embalums escampats i es va ajupir darrera les caixes. Sobre la porta d'entrada, una silueta va prendre forma. Algú s'acostava on era. El perfil es va anar engrandint. Una respiració continguda va trencar el silenci. De l'habitació va arribar un xiuxiueig seguit d'una interjecció. Les passes es van aturar just on era ell. Va seguir una calma on la penombra va guanyar espai i es va fer insuportable. En Sala va estirar el cap enrera fins a tocar les caixes en un intent de passar desapercebut. Es va produir un grinyol i l'ombra es va moure. L'home no va respirar. La forma es va adreçar cap a la porta i la va entreobrir. La subtil llum que va entrar li va marcar la línia del cap. Ajupit des de darrere, en Sala, no va poder definir qui era.
Aleshores, es va decidir: va saltar sobre aquella aparença prenent-la per la cintura amb un braç i, amb l'altre, tapant-li la boca. La persona presa va fer un barbull i en Sala va deixar aquell cos en sentir el contacte femení.
─Salines, que sóc jo!
─Salines? Tu ets l'Angelina!
El raig de llum de la llanterna que duia la noia va il·luminar el rostre de l'home.
─Saleta, però què hi fas tu aquí amagat?
─Qui són tots aquests?
─Oh, Déu! En Ferran i la seva timba i tu ficant-hi el nas.
─I aquest Salines?
─El vigilant que hauria d'estar aquí. L'he trucat, s'haurà adormit i jo estic fent la suplència.
─És clar. En la foscor has trucat al nom anterior.
La porta de l'habitació es va obrir de cop.
─Què és això?... Home Saleta, senyor president de l'Associació de Veïns... ─ va escenificar en Ferran ─ ja sabia jo que tu acabaries entrant-hi. Passa, home, passa...