Dubtes

- Escolta fill, sé que no t’ho creus, però jo també vaig tenir la teva edat i vaig patir com tu pateixes, però tot passa, creu-me. Ara és el moment en que comences a entendre les lletres de certes cançons, oi?, rimes que et semblaven encertades resulta que són vivències que ara sents com a pròpies. I no t’enganyaré, fill, no et diré que més endavant tindràs totes les respostes, perquè no és cert. Ens fan creure que a mesura que ens fem grans el món va perdent els misteris, però no, continuem amb els mateixos dubtes, les mateixes pors, inseguretats i frustracions. Aprendràs a afrontar-ho de forma diferent, però mai tindràs la certesa de res. És més, jo com a pare haig de haig de ser un pilar per a tu i la teva germana, però si sabessis les pors que de vegades m’assalten. Què serà del vostre futur? Ho estic fent bé? Sóc un bon pare? Com veus, tenir quaranta-quatre anys no m’ajuda pas a no dubtar. Si vols que en parlem, només m’ho has de dir.
-Què fas parlant sol al lavabo? – Es va sentir des de l’habitació.
-Res, res –vaig respondre. Em tremolaven una mica les mans però ja estava a punt.
-Vés a parlar amb ell, apa – un somriure còmplice.
-Ja vaig, ja vaig.