Els petits miracles

Des de sempre he tingut somnis premonitoris. No penseu pas en atemptats, ni en catàstrofes naturals, ni en col·lisions múltiples a l’autopista en hora punta, ni de bon tros! Parlem de coses molt més banals, molt més mundanes, com saber que al cambrer li caurà la safata amb uns quants gots, o que el veí del quart tercera es trepitjarà els cordons de les sabates en sortir de casa i caurà rodolant, sense fer-se cap mal, per les escales fins al replà del tercer, o que se’m cagarà a sobre un colom mentre vaig a comprar el pa i coses així.
Al principi, en un rampell innocent per donar valor a aquest talent certament inútil, em vaig disfressar d’heroi de tercera i vaig anar intentant evitar aquells petits desastres quotidians, però el món no està preparat per a un poder com el meu. Si ajudes al cambrer, t’esbronca per destorbar-lo en hores de feina; si li dius al veí que porta els cordons descordats, et mira amb suficiència i et gruny mentre s’ajup per cordar-los; i tu, colom mesquí, ja pots cagar, ja, que sé de sobres a on anirà a parar la teva merda, a terra, no pas a sobre meu!
I per això no en faran cap còmic, ni, en conseqüència, cap pel·lícula d’acció trepidant, no. Ningú no lloarà les meves gestes ni sentirà temor dels meus somnis. «No canviaràs pas el món,» em va dir el psicòleg, «tens massa pardals al cap. Hauries d’escriure un llibre» i va riure (de mi?) a cor què vols.
Aquella mateixa nit vaig somiar l’argument d’un relat. Escriure un relat no salva el món, no surts a les notícies ni als diaris, però em va quedar prou reeixit. Les nits successives vaig somiar el relat que escriuria l’endemà i així vaig acabar confeccionant un llibre. Quina sensació tan meravellosa és tenir-lo a les mans i saber que el llegiran persones que també somien. No sé si al final canviaré res o tot continuarà igual, però el que està clar és que en aquest món miserable i bell encara existeixen racons on creure en els petits miracles.