El dol

Com cada dia, surt el sol. Encara que el temps s’hagi aturat per a tu, el món continua girant. És com una broma de mal gust. Una parella de joves enamorats passa davant teu, encaramel·lats, i els odies sense raó, només perquè són feliços. Vagarejant pels carrers sents que l’ansietat et dona una treva, però tard o d’hora has de tornar. Quan la clau entra al pany el cor se t’encongeix. Encara hi ha coses seves per casa i, veure-les, et trenca el cor. Algú t’ha dit que no et desfacis de tot, que tard o d’hora et penediràs de no tenir cap record, tanmateix, ara és el dolor qui guia els teus actes. A les nits, per molt cansat que estiguis, no pots aclucar l’ull i no deixes de pensar en tots aquells «i si?» que et torturen sense motiu. Com ànima en pena, vas a la feina i els companys no t’entenen. «T’has d’animar», et diuen, o «busca-te’n un altre», com si fos tan fàcil. I encara que creus sincerament que mai no aconseguiràs superar-ho, qui dia passa any empeny, i les ferides cicatritzen. I un bon dia trobes una caixa al mig del saló. La dona i els nens somriuen amb complicitat i et miren impacients. Obres la caixa amb mans tremoloses i allà està: un nou amic, un company fidel, un més de la família.